Cultura

‘domus artis’

maria palau

L’artista lliure

La petita Amèlia Riera va començar creant al seu dormitori i ara, als 84 anys, ho fa al lavabo de la mateixa casa, a la plaça de Catalunya, a la contra dels Ramon Casas que decoren les parets

“Sempre he fet el que m’ha donat la gana”

Amèlia Riera viu a la plaça de Catalunya, en un tercer pis de la finca que fa cantonada amb la Ronda Universitat i que va ser construïda al tombant de segle per la saga d’arquitectes Bassegoda per encàrrec de l’alcalde Ròmul Bosch i Alsina. Aquí, gronxolada pel modernisme barceloní, és on va néixer el 1934. I aquí, al seu dormitori, és on va tenir el seu primer estudi, refugi de la seva timidesa i dels seus dubtes inicials sobre el veritable significat de l’art.

En aquesta estança és on va rebre, quan anava cap als 30 anys, Juan Eduardo Cirlot, que havia quedat meravellat dels seus quadres exposats per primera vegada al Cercle de Sant Lluc. “Vaya pintorazo”, va exclamar el poeta i crític d’art sense mirar la cartel·la. Era una pintorassa que vivia en un món d’homes i el curiós Cirlot la va voler conèixer més a fons a casa seva. A l’habitació on dormia. I on treballava. “Estava sempre tancada allà dins i la meva família em deia: «Noia, surt i ensenya el que fas». Però jo no volia que ningú veiés res, no em sentia a gust amb el que feia, necessitava trobar el meu llenguatge personal. I buscava, buscava, buscava...”, explica.

L’Amèlia va créixer envoltada d’obres d’art que encara avui estan penjades a les parets de la casa, i això que no han tingut mai ni la més mínima connexió amb el seu univers creatiu. Més aviat representen tot allò contra el que ella s’ha rebel·lat. A la col·lecció familiar hi havia, hi ha, molts Ramon Casas. Eren parents, “no de sang”, matisa, però el cas és que els seus pares la pressionaven perquè pintés com ell. O com en Pere Pruna, l’altre artista d’èxit de la família (amb aquest sí que el vincle és directe). “Li vaig arribar a agafar mania, a en Casas”, diu somrient. L’Amèlia perseguia un altre camí, i el va acabar descobrint en l’informalisme. A partir de llavors, aquella noia que vivia reclosa a la seva habitació es va deixar anar i va ser indomable tota la vida. “Sempre he fet el que m’ha donat la gana”, etziba.

Al cap d’un temps va decidir buscar un estudi “de veritat”. Però no se’n va anar gaire lluny. No es va moure de la plaça de Catalunya. A la Casa Pascual i Pons, d’Enric Sagnier, tocant el passeig de Gràcia, és on va tenir el seu espai de treball durant 45 anys, fins que la van fer fora, com a tots els inquilins. Hi van passar moltes coses allà dins. Moltes gresques artístiques d’una comunitat d’amics que després, en la negra nit, continuaven a la Rambla. No hi ha una Amèlia més autèntica que la que surt als retrats que li va fer el fotògraf Joan Iriarte al seu taller. Imaginativa, provocativa, estimulant.

Després va traslladar els seus estris a la Barceloneta, però no fagaire també en va haver de marxar perquè l’edifici està en obres. I vet aquí que als seus 84 anys ha tornat als orígens. És a dir, torna a barallar-se amb l’art a casa seva. No pas a l’habitació on dormia, i on segueix dormint, sinó al lavabo. L’Amèlia fa servir la pica de recipient dels pinzells i dels pots de pintures; a la banyera hi experimenta futurs artefactes escultòrics; el bidet dona estabilitat al cavallet i el vàter... ho vigila tot.

L’Amèlia entra a l’estudi inodor cada dia i l’únic que maleeix és que físicament no se sent amb forces per fer tantes i tantes coses que li ballen pel cap. “Els tinc tots aquí dins, els quadres que voldria fer. I no puc...” Però a part d’això la seva rutina no ha variat. Es lleva tard perquè se’n va a dormir tardíssim, entre les quatre i les cinc de la matinada. “Ficar-se al llit a les onze és anormal! A mi m’agrada fer moltes coses a la nit”. L’últim, abans d’aclucar els ulls, és mirar un informatiu televisiu per estar al cas de tot el que es parlarà l’endemà. Fins fa uns anys llegia moltes hores al llit, però ara ja no s’hi troba còmoda. En lloc d’endur-se un llibre, al llit, s’hi endú una pastilla per a la tos. “Jo he fumat molt, he begut molts whiskies (sense perdre el control mai)... he viscut molt”.

Ha fet el que li ha donat la santa gana i la biografia d’aquesta llibertat incondicional s’expressa en tots els racons de la seva llar, més enllà de l’estudi. Llueix molta obra de Joan Vilacasas, amb qui va compartir un tros de vida. “Quan va morir, la seva filla va trobar una obra que em va fer en secret. Mai m’ho va dir!”. Li ha donat una paret privilegiada, on també hi mostra els versos que li han dedicat els poetes Salvador Espriu i Joan Perucho i, molt a prop, una fotografia, d’entre les moltes que té, de Joan Brossa, amb qui van maquinar mil i una trapelleries. “Vaig plorar molt la seva mort”. I també la de Carlos Mensa, de qui té una magnífica obra fruit d’un intercanvi. Amb molts artistes es van regalar obra mútuament: Guinovart, Llucià, Tharrats, Hernández Pijuan “el guaperes”... Amiga de tots? “De tots aquests sí, i molt. De tots els altres, depèn. Però odiar-ne, només un. Em va fer mal, molt mal, a mi i a molts altres. No et diré el nom perquè, tot i que ja és mort, potser encara té poder per seguir-ne fent, de mal...”

La casa de l’Amèlia és, sobretot, un museu de la seva obra: pintures d’una negritud que connecten la vida amb la mort a través de les pors, solituds i fragilitats que tots sentim i tant ens costa confessar, i una colla de maniquins que, tot i el seu aspecte desconcertant i fins i tot monstruós, a ella li fan companyia: n’hi ha dos d’un nen i d’una nena que els considera “els meus bessons” i a la barra de la cuina hi té el cap d’un personatge masculí que somriu. És un museu viu perquè diu que li agrada moure de lloc contínuament les peces. I n’hi ha dues que encara que li posin un taló en blanc no es vendrà mai. “Me’ls vaig fer per mi”. Però això no tothom ho entén. Fa poc la va visitar el publicista i col·leccionista Lluís Bassat, que es va enamorar justament d’un d’aquests dos tríptics intocables. “Li vaig dir que se n’oblidés. Va marxar enfadat.”

El destí de la seva producció pictòrica ja està decidit. Recentment va signar un acord amb la Fundació Fran Daurel per dipositar-hi un conjunt molt important, després de veure que el MNAC no tenia cap pressa, i ella sí que en tenia, per mal que li faci. “El dia que vaig veure sortir de casa les obres em vaig entristir. Per mi va ser com una mitja mort.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Pedro Guerra, Tomeu Penya, Andrea Motis i El Pot Petit actuaran al Planestiueja’t de Les Planes d’Hostoles

L’anomenat ’Festival d’Estiu de la Garrotxa’ arriba a la tercera edició amb una programació eclèctica que inclou set concerts que es faran els dissabtes de juliol i agost

Les Planes d’Hostoles
 
La crònica

De llaços, roses i poemes (grocs)

 

Oda a la senzillesa

barcelona
 

Tens el d’això d’en d’allò?

Girona
 
hostalric

Premis Modest Salse i Camarasa

 
XAVIER RIGOLA
PRESIDENT DE FOTO-FILM CALELLA

“S’ha de venir més d’un dia perquè la sensació és que et perds”

calella
 

Festa de la Cultura Lloretenca

 

Art i roses, a Palamós

 

Diada total

Barcelona