“El musical no pot passar de moda perquè té una base molt sòlida”

Als 8 anys. Jo jugava al futbol, perquè els nanos no ballaven en aquella època. Un dia vam anar d’excursió al camp del Barça i, de tornada, vam parar en un festival de dansa a Salt. Em va deixar hipnotitzat.

En un gimnàs de Salt, on feien classes de ball funky jazz. Després vaig entrar a l’Estudi Funky de Bea Simón a Girona i, formant part dels seus equips, vaig competir molt i vaig guanyar alguns primers premis estatals, fins que vaig tenir 19 o 20 anys.

Va ser participar a Dona’m una pista, una espècie d’Operación Triunfo en dansa que TV3 va estrenar l’any 2000. S’hi barrejaven els balls de saló i moltes altres coses, i amb la meva parella, Yoly Fernández, vam guanyar el primer premi: 10 milions de pessetes. Aquell guardó ens va donar popularitat i gràcies a ell ens van sortir altres oportunitats. Anys després vam muntar amb la Yoly tot un espectacle d’homenatge a Michael Jackson, Make That Change (2010), estrenat a Bescanó.

Sí, als 20 anys vaig començar a treballar com a professor a l’escola Nou Espiral de Salt, on vaig estar molts anys. Paral·lelament vaig formar la meva pròpia companyia de dansa, Groove Parade, amb la qual vam aconseguir el premi a la millor posada en escena del campionat d’Espanya de funk i hip-hop, el 2001. Però vaig anar perdent l’interès per les competicions, perquè preferia potenciar la meva part més creativa.

Sí, també vaig estudiar dansa teatre a Barcelona, amb Mercè Boronat, i vaig fer dansa vertical, amb la companyia Deambulants, a l’espectacle que va crear per al Fòrum Barcelona 2004. També he tastat la performance i la videodansa. I sobretot no he parat mai d’ampliar la meva formació en diferents escoles de dansa urbana i hip-hop a París, Londres, Chicago, Los Angeles, Amsterdam, Mèxic, etc.

Sí, perquè jo defenso un hip-hop no tan acrobàtic com el de carrer, sinó més tècnic. Sempre he estat partidari de combinar el vessant més autodidacte amb una bona formació.

L’any 2009 vaig entrar com a ballarí en el musical sobre Mecano, Hoy no me puedo levantar, quan es va representar a Barcelona, i posteriorment també vaig participar a Madrid com a coreògraf i ballarí en el musical oficial de Joaquín Sabina, Más de 100 mentiras, i només com a ballarí a 40 El Musical. El 2013 em van contractar com a coreògraf de la part més urbana a la nova versió del musical de Mecano que es va fer a Madrid, i el 2014 em van enviar a Mèxic DF com a director resident i coreògraf per muntar allà Hoy no me puedo levantar. Quan es va acabar aquest projecte, vaig continuar treballant a Mèxic durant un parell d’anys, pel meu compte, sobretot com a coreògraf i ballarí en publicitat, un camp en què vull aprofundir perquè hi veig un gran potencial. També m’interessa molt la producció musical, sobretot pel que fa a la música avançada i electrònica.

No, de fet vaig començar creant mescles per a les meves coreografies. Vaig entrar de manera totalment autodidacta en el món de la producció musical i després vaig fer un curs intensiu a l’escola Eumes de Girona. També faig sessions de música de ball com a Dj Luch .

El meu gran projecte és crear tot un espectacle des de zero. Estic escrivint i dissenyant un espectacle musical, al marge dels estàndards de Broadway, que combinarà dansa i música electrònica, amb ballarins, cantants i músics actuant en viu. Serà una gran metàfora visual, força crítica, sobre la revolució tecnològica que estem vivint i on ens pot portar, com el que va fer Charles Chaplin a Temps moderns, salvant totes les distàncies. Ara busco suports per tirar endavant aquest projecte.

No, perquè el musical té una base molt sòlida: és pluridisciplinari i combina música, cant, interpretació i dansa. Té més tradició als Estats Units i al Regne Unit, però el cinema l’ha apropat al gran públic d’arreu del món. De fet, Hollywood i els videoclips de la MTV van ser fonamentals perquè jo comencés a ballar, a pesar les convencions.

Sí, però la combinaria amb El cigne negre per mostrar tots els conflictes interns que viu una persona dedicada a la dansa, perquè en definitiva estàs exposant el teu cos. El nivell d’exigència és molt alt i un càsting pot arribar a ser una experiència dramàtica. Has de ser molt fort, mentalment parlant.