Cultura

Rosa Queralt. situació crítica

Jaume viDAL

“La crítica viu temps difícils”

Té sentit la crítica d’art avui?

Històricament una actitud crítica ha estat condició indispensable per transformar les coses i avançar. Però vivim un temps poc favorable a practicar-la: un clima condescendent i benèvol, un desinterès mediàtic per l’art entès com a creació, la desaparició de revistes especialitzades, altres mitjans —com la ràdio o la televisió— han expulsat de la programació entrevistes i reportatges, els catàlegs han esdevingut objectes de luxe... Com i on sostenir la necessitat de la crítica encara que seguís tenint sentit?

S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?

Mai no ha estat senzill viure de la crítica i això ha obligat a alternar-la amb ocupacions paral·leles o a provenir d’elles. La possibilitat d’ampliar el camp d’acció a partir dels vuitanta aportà nous reptes i estímuls al crític. La seva rellevància és més fictícia que real, un petit poder efímer, fruit de temporada. Per altra banda, seria absurd negar-li a l’artista la pluralitat de competències: pot exercir-les amb eficàcia perquè coneix els mecanismes interns dels processos millor que ningú.

Quin és el seu museu preferit?

Depèn de la programació i la preferència va per èpoques. Si només en puc triar un, confesso la debilitat per la Fundació Joan Miró. El recinte, les terrasses, la llum, acullen les obres i els visitants amb calidesa i confiança, en una atmosfera que encaixa l’esperit mironià i la Mediterrània a la perfecció.

Tàpies té successor?

Tàpies ha estat important per la consistència de la seva obra i el seu pensament i podem seguir gaudint del llegat gràcies a la Fundació. Gratitud i reconeixement. Situem-nos, però, a l’ara i aquí: convertit l’artista en emprenedor, treure forces per anar al taller és ja una odissea. I quan aconsegueix exposar, si el resultat és millor o pitjor, no passa res. Posar-li les coses més fàcils abans que esperar l’arribada del successor semblaria més adient.

L’art català ha viscut massa dels grans noms?

L’art català i l’art d’arreu són nominalistes, sense considerar les diferències entre les obres d’un mateix autor, algunes més afortunades que altres. La majoria dels grans noms són inqüestionables, però n’hi ha d’altres de ben interessants que romanen desconeguts. Les operacions de revisió permetrien visualitzar un patrimoni ocult que, ben treballat, milloraria i enriquiria la nostra història.

Per quins artistes aposta?

Per aquells que lluiten i duen a terme un projecte personal, corredors de fons compromesos i sòlids, i una intel·ligència sensible notable per moure’s en terrenys arriscats.

Realment li interessa l’art al públic català?

No ho sembla si atenem a la demanda i al consum. El medi artístic és endogàmic, una societat de cosins conformada pels mateixos membres de la comunitat, com a emissors i receptors alhora. No solament perviu, sinó que augmenta, el desafecte entre el públic i l’art que s’està fent avui.

Som un poble artísticament madur?

Ser madur vol dir ser responsable? Malgrat escasses excepcions som un poble conservador, poc arriscat, més modern de pell i d’imatge que d’essència. Per altra banda, els temps actuals —de vegades excessivament darwinistes— han incorporat al diàleg amb l’obra un discurs teòricofilosòficoconceptual que pot allunyar aquells públics que s’acosten a mirar més que a veure.

Els polítics es creuen l’art català?

Els fets i les partides pressupostàries semblen apuntar al no. La subordinació de l’art i la cultura al poder institucional és un debat no resolt, i més encara dins d’un sistema de tall neoliberal, amb absència de mecenatge, un mercat raquític i, com a contrapunt, unes urgències i deficiències insostenibles. Tret de la celebració de centenaris i homenatges —evidentment merescuts—, els plans i fulls de ruta per a la cultura són pràcticament inexistents. Al present i al futur de l’art català, amb una activitat a mig gas, deprimida, se li albira un horitzó gris tirant a negre si, a més, afegim els canvis de paradigma i les mutacions d’un sistema que ja és passat.

Aposto pels artistes corredors de fons, amb compromís i sòlids”

ROSA QUERALT (Barcelona, 1940) Llicenciada en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona. Des del 1973 treballa de forma exclusiva i independent en l’àmbit de l’art contemporani, on ha exercit tasques docents. És autora de llibres i ha escrit sobre art en catàlegs, premsa i revistes especialitzades, realitzat programes de ràdio i televisió, participat en jurats i assessorament de col·leccions i fonamentalment s’ha dedicat al comissariat d’exposicions.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona