Cultura

Jordi Cabré

Advocat i escriptor

“No estem fent servir la cultura per saber on anem”

Quan un polític surt a dir que hem de ser més disruptius és gairebé insultant per a un artista

L'advocat i escriptor Jordi Cabré té 41 anys, més o menys els mateixos que el prop de mig centenar de creadors, gestors, polítics i periodistes que ha convidat a participar en el llibre El canvi cultural a Catalunya (publicat per Pòrtic), amb el repte d'abordar tots junts l'urgent sacseig que necessita el model cultural del país. Són una generació que té molt a dir i a fer per trastocar esquemes mentals del tot desfasats. El volum aplega escrits de sensibilitats diverses, incloent-hi els extrems. Si Catalunya aspira a tot, les haurà de llegir amb atenció, avisa Cabré, exdirector general de Promoció i Cooperació Cultural.

“Érem una ciutat de cultura vivaç amb teatre independent sense teatres; art d'avantguarda i conceptual sense museus; llibres als bars, sense biblioteques...” Arrencar amb un fragment de ‘La revolta poètica' de Vicenç Altaió és tota una declaració d'intencions: la cultura sempre hi és.
Aquesta frase de l'Altaió dóna sentit al llibre. En un moment de tant trasbals hem de reivindicar la cultura com a element de reflexió. La cultura és pensament, no un conjunt d'estructures i equipaments. Ho hem perdut una mica de vista i hem cedit el protagonisme a la forma i no tant al contingut.
Tots els polítics diuen que la cultura és central. A quants els importa de veritat?
La cultura serà central tant si ho vol el polític com si no. Quan surt a dir que hem de ser més disruptius és insultant per a un artista. La cultura és disruptiva, ho digui el polític o no. Ell ha de posar les eines perquè l'artista es pugui desenvolupar amb llibertat. I el que ha passat és que, penso que sense mala intenció, en lloc d'afavorir el desenvolupament cultural, l'ha ofegat.
En el seu text introductori lamenta que el procés independentista està orfe de “l'alegria creativa” d'altres grans moments de canvi del país. Raons?
D'efervescència creativa, n'hi ha molta, però no ha acompanyat el procés. No és protagonista, com sí que ho va ser durant el modernisme, la Mancomunitat, la República i els anys setanta. Però si fins i tot La Caixa es va posar un logo de Miró! No estem fent servir la cultura per saber cap a on volem anar. Culpables? Tots: el polític, l'artista i la societat. Que al polític li hem d'exigir molt més? Per descomptat. Gestos tan bàsics com que sigui més visible als actes culturals i que no ens faci pensar que tot plegat no és res més que panem et circenses. Els consellers d'Economia, Agricultura, Sanitat, Ensenyament... haurien d'anar als teatres, als museus, als auditoris.
En el llibre es noten els estats d'ànims baixos.
Una de les preocupacions és la falta de temps. Hi ha una por generalitzada a una tecnologia que ens pot estar fent perdre el temps per fer cultura i per consumir cultura, quan hauria de ser al contrari.
Hi ha atacs de sinceritat interessants: “A la història del cinema català difícilment trobem obres majors”, diu el director Ventura Durall.
Els autors que han participat en aquesta obra coral han estat valents, s'han tirat pedres al seu terrat i han estat autocrítics. Poso també l'exemple de Francesc Casadesús [director del Mercat de les Flors], que es pregunta si la solució a l'estat d'estancament implica fer passar els ciutadans per clients, i les polítiques culturals, només per la gestió econòmica. Perquè, si és així, millor que la política cultural la porti una gestoria. A més d'eficient, que s'entén que ho ha de ser, la política cultural ha de ser sobretot eficaç.
Ignorància, falta de sensibilitat, ceguesa estratègica...?
En plena guerra, a Churchill li van demanar que suprimís la partida de cultura, però ell va etzibar: “I, llavors, per què estem lluitant?” M'agradaria que els partits polítics es llegissin aquest llibre. Gent d'ideologies diferents hi trobarà estímuls per ser la clau de volta del nostre model cultural. El nacionalisme català no es pot permetre no liderar un sacseig en política cultural. D'idees noves, n'hi ha, però no estan ben ordenades ni estructurades. Per exemple, jo encara no sé què és el deucentisme [concepte encunyat pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell].


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.