“Els polítics han raptat la cultura”

No, es tracta d'una mostra d'obres íntimes, coses que faig al marge de la meva feina. Per exemple, hi ha moltes llibretes de viatges, una cosa que fa trenta anys que faig i que ara resultat que està molt de moda. Quan viatjo, per exemple, com que sóc incapaç de prendre'm alguna cosa en una cafeteria, de relaxar-me i quedar-m'hi una estona llarga, dibuixo persones que hi ha al meu voltant. Així m'obligo a ser allà i descansar. Només necessito la llibreta, un estoig amb llapis de colors i una caixeta d'aquarel·les. De fet, són dibuixos robats, per això no trigo més de deu segons a fer-ne un. Són quatre traços. Sóc un fotògraf amb llapis.

Sí, sempre. En el meu cas, l'ordinador ocupa només un vint per cent en el desenvolupament del projecte. Després, la resta de l'estudi ja ho aplica digitalment. I no només hi ha llapis, hi ha color. Jo em vaig formar a belles arts, i quan era jove i vaig començar a treballar amb Enric Satué, recordo que ell sempre deia que jo posés els colors. Crec que la meva formació en belles arts ben segur que es nota en la composició, la forma i el color. Ara bé, que quedi clar que jo no sóc un artista.

No, sóc dissenyador. Que dibuixi i pinti no vol dir que sigui pintor, de la mateixa manera que no tothom qui escriu és escriptor. A més, crec que a partir de Duchamp, l'art està mort. Tot són repeticions, però no ho critico, perquè la història de l'art s'ha copiat sempre a si mateixa. No passa res. Arribats a aquest punt, o res és art o tot és art, i en aquest sentit també seria art la publicitat, el disseny... On és la frontera entre art i artesania, per exemple? Per això, prefereixo substituir la paraula artista per la de creador.

És un treball que no havia exposat mai fins ara. Em van encarregar el cartell per a la Mercè i se'm va ocórrer que la figa, que precisament és un fruit de tardor, era molt adequada per protagonitzar el cartell, perquè, a més, és una fruita molt humil i molt mediterrània. No els va fer gràcia d'entrada la idea perquè van creure que molestaria les feministes! Els vaig convèncer, però finalment em van tombar el cartell perquè tenien por –em van dir– que els mitjans de comunicació fessin broma amb el tema i diguessin coses com ara “Barcelona fa figa” o “L'alcalde fa figa”. I és que feia poc que havia passat allò de la consulta de la Diagonal de Jordi Hereu.

Doncs que no és el meu museu. No m'interessa gens com està concebut. En el nostre primer projecte, no hi havia exposició permanent, era un museu viu, sempre amb exposicions temporals, canviant contínuament, parlant dels dissenyadors actuals. D'altra banda, sempre he estat en contra que el FAD i el BCD es traslladessin a l'edifici del museu, que és municipal, perquè, diguin el que diguin, això els pot fer perdre la seva independència.

I sobretot dels polítics. Actualment vivim un dels moments més baixos de la cultura, perquè, en els últims anys, consellers, regidors i polítics de tota mena han fet esforços brutals per raptar la cultura. Què ha passat amb el Conca, que pràcticament està desmantellat? Doncs que als polítics els va entrar el pànic de deixar llibertat de moviment.

Doncs que, en aquest país, quan en una institució es canvia el director i la línia, sembla que també se n'ha de canviar la identitat gràfica! Passa gairebé sempre. Treuen el director i treuen el logo. En el cas de la identitat del Santa Mònica, va ser un treball molt apreciat: la mateixa Generalitat em va donar el Premi Nacional de Cultura 2010, va guanyar el Laus d'Or... No ho entenc. Els mateixos que em premien són després els que rebutgen la meva feina.

Em saben greu aquestes declaracions, no perquè Mariscal estigui arruïnat –cosa que no em crec de cap de les maneres–, sinó perquè em semblen una gran frivolitat i una falta de respecte cap als manters i cap a la gent que no té feina i passa gana. Qualsevol persona que s'autodenomini d'esquerres no hauria de dir coses així.

Estic absolutament esperançat amb els nous partits polítics. I siguin benvinguts fins i tot els que s'equivoquen, com seria, al meu parer, el cas de Ciutadans. Si Ciutadans ha de deixar enrere el PP, molt millor. Després ja ens ficarem amb ells! El problema dels partits de sempre, tant el PP, com Convergència, com el PSC, és que han estat incapaços de renovar-se. Els del PSC diuen que estan incorporant gent nova, i quan veus la llista que presenten a les eleccions fa plorar de riure. Són sempre els mateixos. I que surti cada dos per tres un senyor com Alfonso Guerra fent declaracions demostra que tenen una estructura totalment corcada. El que no entenc és per què tenen tant d'interès a seguir fent política, quan està demostrat que la gent ja s'ha desconnectat d'ells. No ho fan pel bé social ni res d'això. En aquests moments, dels partits de sempre, de l'únic que me'n fio és d'Esquerra Unida. Però sobretot confio en els nous partits i les plataformes i col·lectius que han sorgit gràcies
al 15-M.

Els catalans hem estat i som desgraciats i ho continuarem sent d'aquí a 20 anys perquè hem desgraciat el territori per l'obsessió pel diner. Per això em posa nerviós sentir frases com ara “Barcelona, la millor botiga del món”... Aquí sempre, amb l'excusa de fer diners i de crear llocs de treball, anem destrossant-ho tot i fent malbé el país. És l'ADN del cinisme polític català. Catalunya ha basat la major part de la seva identitat en la llengua, cosa que no em sembla malament, però s'ha descuidat el territori. En el cas dels bascos, per exemple, és a l'inrevés, per això tenen el país que tenen... Així que no sé si el català és un desgraciat o no, però sí que és un depravador.

Si som independents algun dia i jo ho visc, seré un radical absolut a favor de la justícia social. I si pogués agafaria una màquina de segar tot allò que no funciona, les destrosses urbanístiques, per fer tabula rasa.