Cultura

La història d'amor de ‘La masia'

Un llibre del periodista Alex Fernández de Castro analitza la relació de Miró amb Hemingway, propietari del quadre

En la pel·lícula de Woody Allen Midnight in Paris, el personatge d'Ernest Hemingway defineix Picasso com un “geni”, però matisa immediatament: “Picasso és gran, però no és Miró.” Tot i ser un guió de ficció, aquesta frase ben bé podria haver estat pronunciada per l'autor de Per qui toquen les campanes, perquè Joan Miró va ser un dels seus artistes preferits i hi va mantenir una relació de gran respecte i cordialitat.

Però el pintor català i l'escriptor americà van tenir un vincle encara més gran i permanent: una de les obres crucials de l'artista, La masia. Actualment és a la National Gallery de Washington, però sempre va formar part de la col·lecció privada de Hemingway i va estar penjada en diverses cases, fins que la seva quarta i última dona, Mary Welsh, la va donar al museu després que l'autor se suïcidés el 1961.

Aquesta particular relació entre Miró i Hemingway, dos personatges aparentment molt diferents pel que fa a tarannà i interessos estètics, és la que ha explorat el periodista barceloní Alex Fernández de Castro en el llibre La masía. Un Miró para Mrs. Hemingway, publicat per la Universitat de València. És un treball amb voluntat divulgativa, però també amb nombroses dades, fruit de més de cinc anys d'investigació.

Biografia encreuada

L'autor del llibre ha fet una “biografia encreuada” a dues bandes i alternativament per explicar l'origen, la peripècia i el destí final de La masia en mans de Hemingway, l'únic col·leccionista privat que ha tingut mai el cèlebre quadre.

Des del primer moment que l'escriptor va veure el quadre en una galeria de París, el juny del 1925, sembla que va quedar fascinat pel llenguatge sintètic de Miró, en què és l'obra que fa de frontissa entre la seva primera etapa i el moment en què troba el seu característic llenguatge personal. Un amor a primera vista. Al cap i a la fi, ell també estava interessat en una literatura sintètica. “Aquesta és també la història de la relació que Hemingway va mantenir amb l'art d'avantguarda –explica Fernández de Castro–. La masia va ser sempre el quadre preferit de la seva col·lecció, però tenia també un valuós Paul Klee, dos Juan Gris i diversos André Masson, tots comprats en l'època en què va viure a París, als anys vint, amb la seva primera esposa, Hadley Richardson”.

En principi, quan Hemingway compra el quadre, ho fa com a regal per a la seva dona. Segons l'autor del llibre, però, és clar que era ell qui admirava l'obra per sobre de tot: “La prova d'això és que quan Hemingway, un cop divorciat de Hadley, li demana el quadre per tenir-lo una temporada, ja no l'hi tornarà mai més.”

El vent al taxi

A més, Hemingway va fer mans i mànigues per comprar l'obra: “Quan la va veure per primer cop, va creure que ja l'havien comprat abans perquè la cartel·la marcava que ja estava adquirida. Però només era una reserva provisional i finalment el quadre va ser per a ell.”

Hemingway va escriure només un cop sobre com va anar la compra, en un article per a Cahiers d'Art el 1934. “Allà recordava que va haver de demanar diners prestats en bars i restaurants per fer l'últim pagament. Acompanyat per John Dos Passos, es van emportar el quadre en un taxi descobert. El vent va inflar la tela fins al punt que van haver de demanar al taxista que conduís més a poc a poc.”

El llibre està farcit de dades sobre la vida personal dels dos creadors (com, per exemple, la breu aparició de la “dominant” Maria Pilar Tey, expromesa de Miró), que donen pistes sobre el caràcter de Miró i Hemingway. A banda de l'anècdota que els dos creadors havien boxejat junts, Fernández de Castro té molt clar que l'admiració entre tots dos no estava al mateix nivell. “Hemingway era més fan de Miró que Miró de Hemingway. Miró estava més interessat en la poesia, però no parlava anglès i només el podia llegir en traduccions al francès o al castellà. En la seva biblioteca, hi ha llibres de Hemingway, un de dedicat, però semblen volums sense llegir.”

Però Miró, tan poca cosa i tímid, i Hemingway, fort i milhomes, què tenien en comú? “El conflicte amb els pares, l'amor per la natura –ja que tots dos renegaven de les ciutats, llevat de París–, i el fet que en les seves obres hi ha una violència subterrània. Tots dos eren personatges turmentats. Hemingway se suïcida, mentre que Miró troba l'equilibri gràcies a l'estabilitat familiar, però era un home molt pessimista.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.