El Casas entremaliat

Quan Pere Jiménez-Meifrèn era petit, a casa no li deixaven tocar una misteriosa caixa de cartró dins de la qual reposaven una vintena de criatures articulades que es movien amb uns delicats fils. “Les van fer en Ramon i en Pepe”, li va explicar la seva mare. En Ramon era Ramon Casas i en Pepe, Josep Meifrèn. Casas, l'artista, les va dibuixar i Meifrèn, metge, germà del pintor, les va construir. Quan Jiménez-Meifrèn es va independitzar, va demanar a la seva família si es podia endur els estranys ninotets amb els quals mai va poder jugar. Els va penjar en una paret del saló de la seva llar, meticulosament emmarcats, i per sempre més li han fet companyia.

Fins ara, que se n'ha desprès per una bona causa. La celebració del 150è aniversari del naixement de Casas l'ha convençut de dipositar les seves estimades obres –no totes: un total d'onze– al Museu Nacional d'Art (MNAC) per un període de deu anys. Un obsequi que al museu de capçalera de l'art català li ha anat de meravella per fer la seva aportació a l'Any Casas. Una aportació “singular”, exclama el director, Pepe Serra, lluny de la gran antològica –que és el que alguns esperaven del MNAC– però lluminosa en nous coneixements sobre l'artista.

Les fràgils figuretes que van engendrar Casas i Meifrèn expliquen la història d'un món cultural submergit en la Barcelona del tombant de segle. Tot i que no hi ha documentació que ho acrediti, tot fa pensar que es van fer servir per als espectacles d'ombres xineses que s'organitzaven a Els Quatre Gats. Han sobreviscut cartells i invitacions d'aquelles vetllades que es feien cada dia a dos quarts de deu de la nit, una mala hora, tot sigui dit, per atreure grans masses. A la taverna del carrer de Montsió, on també era habitual que es fessin combats de boxa i representacions de putxinel·lis, la baixa cultura va ser una via d'escapatòria per a aquella colla de bales perdudes intel·lectualment molt inquietes que anhelaven desafiar l'art oficial.

És aquest Casas “bohemi, versàtil, polifacètic, pràcticament renaixentista”, assenyala el comissari Francesc Quílez, al cap i a la fi el Casas més apartat de la zona de confort en la qual s'acabaria instal·lant, el que reivindica l'exposició Ramon Casas i les ombres xineses d'Els Quatre Gats, que presenta el MNAC fins al 27 de novembre. Integrada en les sales d'art modern, la mostra aplega una seixantena d'obres, la majoria dels fons propis del museu, però rarament vistes perquè, justament, costen d'encaixar en exposicions de discurs convencional. “Aquí el visitant no hi trobarà el Casas canònic, el geni paradigmàtic del modernisme, sinó el Casas més transgressor”, explica Quílez.

L'artista va xuclar de l'autèntic fenomen popular en què es van convertir les ombres xineses durant tot el segle XIX a Barcelona. A les botigues hi havia catàlegs i tot –unes làmines que es poden veure en la mostra– amb les figures impreses. Els clients triaven i encarregaven la seva construcció. Casas i el seu íntim amic Meifrèn, que era dentista, es van emmirallar en les formes de diversió de la gent del carrer per sorprendre la resta de parroquians, com ells mateixos s'anomenaven, d'Els Quatre Gats. Allà dins la cosa anava bàsicament de passar-ho bé, de veure i viure la vida amb sentit de l'humor. I amb aquesta ironia Casas va dibuixar unes criatures que evocaven i invocaven caricaturescament els personatges habituals de la taverna. Pompeu Gener, Àngel Guimerà, Miquel Utrillo, Maurici Vilomara, Pere Romeu i el mateix Ramon Casas representat com a mestre de cerimònies. No totes les ombres xineses s'han pogut identificar. I n'hi ha algunes de molt fantasioses, com ara una dona ocell.

El ‘Tàndem', mutilat

Aquesta actitud sorneguera i entremaliada no va ser només un divertiment passatger per a les nits de gresca amb els amics passats de voltes. També va obrir el camí de l'art més avantguardista de Casas. Tàndem, una de les seves icones pictòriques, és filla d'aquesta modernitat gestada sota el signe de l'amistat, el bon ambient i, en definitiva, un sentit desacomplexat de la vida. Al MNAC s'exposa ara, i després de molt temps reclòs a les reserves, l'únic dibuix preparatori de la gran tela. En un extrem de l'esbós, el visitant hi descobrirà una inscripció d'allò més curiosa: “Per anar en bicicleta no es pot dur l'esquena dreta.” També hi era originàriament a la pintura, però el col·leccionista que la va adquirir, Lluís Plandiura, la va retallar perquè no li cabia a casa.

Al MNAC s'imposa una visió diferent de Casas, i també d'altres artistes que, abans que ell, van fer incursions en l'humor per destensar la rigidesa artística que els marcaven les convencions. Impagables són els quaderns de dibuixos de tot un Modest Urgell que treia la vena satírica en uns traços en què parodia les seves pròpies obres, que venia com xurros a la societat benestant. Urgell se'n fot, de totes les normes del món de l'art. Als crítics d'art els representa amb cap de ruc.