Adéu a un rei

Imagino que Lluís Carbó, que va morir dilluns als 83 anys i serà enterrat avui a Banyoles, va divertir-se al llarg de la vida, fins i tot en les seves ocupacions de flequer, viatjant de comerç i, sobretot, professor de tennis. Però m'atreviria a dir que va divertir-se d'una manera bàrbara en els seus últims anys convertint-se en un dels actors fonamentals d'Albert Serra i, per tant, formant part de la troupe del cineasta. Això últim no representa només actuar o realitzar una activitat cinematogràfica, sinó el desig d'una manera de viure diferent, més lliure i boja que l'ordinària, desenvolupada primordialment durant els rodatges, però estesa entorn dels actes de presentació i celebració de les pel·lícules. En totes aquestes circumstàncies, Lluís Carbó ha estat una de les ànimes de la troupe, potser la més viva, amb la seva imaginació, que aplicava espontàniament a les seves performances interpretatives, i amb la seva “joie du vivre”, que feia que contagiés alegria, que fos capaç de convertir qualsevol moment en una festa o que estigués disposat a ballar, cosa que sabia fer meravellosament amb uns moviments originals, inimitables i sempre harmoniosos.

Albert Serra va fixar-se en Lluís Carbó al club de tennis de Banyoles i també en alguns bars. Va observar la seva gestualitat, tan imprevisible com elegant, i va adonar-se del seu carisma. Quan va proposar-li ser un habitant del poble esbojarrat de Crespià començava a tenir al cap que aquest banyolí espigat podia fer de Quixot. De fet, si Serra va imaginar una adaptació de la novel·la de Cervantes, finalment tan lliure com estranyament fidel, és perquè va inspirar-lo la figura de Lluís Carbó, que va encarnar el cèlebre personatge amb la seva humanitat. Si un dels valors d'Albert Serra és la capacitat d'humanitzar els mites, fent-los vius i pròxims, l'aportació de Carbó és fonamental respecte a això, com també ho és haver induït a confiar en la improvisació. També va ser als bars de Banyoles on el cineasta va descobrir que Lluís Serrat podia ser Sancho. I és així que, amb Honor de cavalleria, va crear una parella memorable, de manera que només per aquest fet ja mereix un lloc a la història del cinema. No em cansaria de veure les figures errants dels dos Lluïsos marxant a poc a poc a peu o en burra, jaient, menjant, banyant-se feliçment en un riu, mirant una posta de sol, parlant de tot; això últim, sobretot en el cas de Carbó, immortalitzat com el Quixot que, en un moment vigorós, lluita contra unes oliveres mogudes pel vent. I és bonic sentir com aquests dos banyolins d'edats diverses que pràcticament no es coneixien van iniciar, fent el film, una amistat.

A partir d'aquí, bona part del cinema d'Albert Serra ha registrat, de manera implícita, la història d'aquesta amistat. A partir d'ara, tindrà una absència. Però sempre es farà present que la parella va convertir-se en trio a El cant dels ocells amb la incorporació de Lluís Serrat Batlle, el pare d'en Xanxini, per completar els Treis Reis Mags que deambulen per un paisatge abismal. En aquestes figures novament errants, s'hi percep el cansament, però hi continua l'alegria i sobretot la complicitat que fa que riguin, i que nosaltres riguem amb ells i mai d'ells, quan no aconsegueixen dormir al ras sota un arbre. Lluís Carbó va continuar formant part de la troupe apareixent a Els noms de Crist, una sèrie televisiva audaçment impossible, viatjant per la Manxa a El senyor ha fet en mi meravelles, desplaçant-se a Kassel per un projecte fàustic per a la Documenta de 100 hores titulat Els tres porquets i fent de bibliotecari a Història de la meva mort.

L'última performance de Lluís Carbó és a La singularitat, una instal·lació d'Albert Serra concebuda per a la Biennal de Venècia. Jo, fent-hi d'actriu, vaig ser en el rodatge que va tenir lloc al Delphi Valley, a Irlanda, i a prop de Balaguer. Aleshores vaig comprendre per què li diuen “mestre de mestres”: en cada situació filmada, apareixia la seva imaginació verbal, la seva gestualitat imprevisible. Allà va emocionar-me la seva amistat amb Xanxini. I, encara que la malaltia havia començat a fer forat, vaig admirar la seva vitalitat i com ballava. També la seva amabilitat, la seva tendresa i el seu humor pel qual un dia que, a Irlanda, li van dur un tros de xai per cuinar per a vint persones em va dir que havia fet el que havia pogut amb una carn de burro. Era un actor sorprenent i una persona formidable. Acabat aquest article, faré un “xupetin”, com ell en deia, a la seva memòria, és a dir a la d'en Gigi, que, certament, era un amoroso, un seductor estimat.