L'art vist pel burí

L'art ha estat sempre autoreferencial. És un dels temes preferits de l'art contemporani, per exemple, però és una tendència de totes les èpoques. Als artistes els ha plagut sempre representar-se a ells mateixos, en els seus espais de treball i en definitiva tot el seu món. Sinó que li ho diguin a l'historiador de l'art i professor de la UB Vicenç Furió, que fa dues dècades que col·lecciona gravats antics, molts dels quals representen artistes creant, col·leccionistes, exposicions o tallers en ple procés de treball.

Després que a principis de l'any passat Furió exposés una part dels seus gravats de mestres antics al vestíbul de la UB, ara exposa al Casino de Manresa (la seva ciutat natal) 75 gravats exclusivament de tema artístic, datats entre el segle XVI i el 1920. No és el primer cop que Furió exposa els gravats d'aquesta temàtica. Ja els va reunir el 2008 en una mostra a la Fundació Caixa Girona però ara hi ha inclòs peces noves perquè ell no para d'afegir adquisicions a la seva col·lecció particular.

Absolut apassionat del gravat antic, Furió assenyala alguns dels gravats més representatius del recorregut de l'exposició. Remarca un dels gravats que es considera “la primera representació que es coneix d'un taller de gravadors”, una obra de Hans Collaert, del 1590. “Mostra amb bastant realisme com devia ser un taller del segle XVI”, diu Furió. Però no sempre és així: “Molts d'aquests gravats ens proporcionen molta informació sobre com treballaven els artistes però hem de ser prudents. Molts d'ells inventen, fan sàtira i molt sovint idealitzen”, afegeix el col·leccionista. Especialment informatius poden ser els gravats que representen inauguracions d'exposicions al Londres del segle XIX, per exemple, o una subhasta a Christie's al segle XVIII.

En l'exposició no falten gravats dels grans mestres. Hi ha un dels pocs Caprichos de Goya que ridiculitzen el món dels artistes, en aquest cas un pintor intentant idealitzar en un retrat un ase.

Però un dels grans gravadors de la història de l'art és Rembrandt, de qui en la mostra manresana es poden veure tres estampes. Exquisida és l'anomenada Abraham Francen (1657), un aiguafort “lluminós” que representa un apotecari col·leccionista, que està examinant un gravat o un dibuix.

Hi ha també en l'exposició autèntiques curiositats. Un cas és un gravat de Jean Philippe Guy Le Gentil del segle XVIII que presenta un cercle format per unes 200 petites representacions d'escultures antigues. Furió estava intrigat per quin sentit podia tenir la forma circular del gravat fins que finalment va descobrir que el seu ús era per decorar la superfície d'una tauleta.

Sàtira anglesa

Els gravadors anglesos es caracteritzen sovint per la sàtira. Per exemple, James Gillray, que Furió defineix com un outsider, al marge de l'art acadèmic del segle XVIII, va ridiculitzar en un gravat un escàndol que va esquitxar els membres de la Royal Academy. La pintora Ann Jemima Provis, protegida (o amant) del president de l'acadèmia, va assegurar que la seva família conservava un tractat de pintura de Tiziano inèdit. Es tractava d'un frau, però els acadèmics hi van caure de quatre potes i anaven a veure el suposat manuscrit antic com si es tractés d'una relíquia. Quan es va saber l'engany, Gillray es va venjar amb un aiguafort acolorit excepcional que ridiculitza els acadèmics.