Cultura

Memòria sonora de Rosario Pi

El músic David Pradas recupera de l'oblit la història de la primera dona cineasta i productora a l'Estat espanyol

Va ser rebutjada per l'ambient intel·lectual de la República i ignorada pel franquisme

El 4 d'abril, el programa Historia de nuestro cine , de La 2, va dedicar el seu cicle setmanal a dones cineastes i el va obrir amb la pel·lícula El gato montés (1935), de la catalana Rosario Pi (Barcelona, 1899- Madrid, 1967), una “gran desconeguda” i que “sempre surt referenciada en els primers capítols de la història del cinema, però poca cosa més”, explica el músic David Pradas (Lleida, 1974). Rosario Pi és la primera dona que va dirigir cinema sonor a l'Estat; Helena Cortesina va filmar la pel·lícula muda Flor de España (1932). Però Pi, a més, va produir pel·lícules amb el segell de la seva pròpia companyia, Star Films, que va fundar amb dos socis més. La figura de Rosario Pi –“interessant alhora que desconeguda”– apareix també esmentada en el projecte Pioneres del Cinema , d'Íngrid Guardiola i Marta Sureda. La historiadora i productora cultural Natalia Piñuel , en una de les entrevistes incloses en el projecte, ressalta la fascinació pel personatge de Rosario Pi i la vinculació professional amb l'actriu Maria Mercader, una de les estrelles de la productora Star Films. Amb la guerra civil van haver de fugir, primer a París, i posteriorment per exiliar-se a Roma. Va ser als estudis Cinecittà on Rosario Pi va intentar tornar al cinema i Maria Mercader va conèixer Vittorio de Sicca, amb qui es va casar. “És molt interessant, curiosa i desconeguda, i m'agrada ella com a personatge”, explica Natalia Piñuel, que a banda posa èmfasi en el fet que va tirar endavant projectes de directors com Edgar Neville, Yo quiero que me lleven a Hollywood (1931), o El hombre que se reía del amor (1932), de Benito Perojo.

Tenaç i amb molta creativitat, Rosario Pi té una història personal sorprenent i amb molts obstacles. De petita va tenir la poliomielitis i des dels catorze anys va arrossegar una coixesa per tota la vida. A més, va ser doblement menyspreada; tot i que el seu cinema contenia molts dels aspectes alliberadors de l'esperit de la república, els intel·lectuals de l'època l'acusaven de “poc polititzada” i de “feixista”, i més tard la dictadura franquista també la va ignorar com a dona cineasta.

Aquests elements van fascinar David Pradas, que ha rescatat la figura de Rosario Pi; molt més que pionera, també avantguardista quant a la narrativa cinematogràfica i amb una reconeguda manera de filmar en femení. I ho ha fet en la seva tesina de màster en composició audiovisual, que defensarà a l'octubre a Madrid, i s'hi ha aproximat, a més, des del vessant musical. David Pradas destaca com també va innovar en la funció de la música en els films, especialment en l'enfocament, “d'una manera molt personal” de traslladar una òpera com El gato montés a la pantalla gran.“Per primer cop la música hi funciona com una banda sonora; composta per potenciar la imatge, en canvis de seqüència, a vegades també amb plans contra imatge”.

Dones autosuficients

Com a narradora, Rosario Pi es va avançar introduint en el cinema espanyol de l'època arquetips femenins autosuficients i alliberadors en el terreny de la sexualitat. En el cas de la protagonista d'El gato montés –que és l'adaptació d'una òpera de Manuel Penella– hi ha diferències entre la gitana Soleá que planteja l'original de Penella, abnegada, indecisa, objecte passiu d'un triangle amorós, de la que mostra Rosario Pi en la seva translació al cinema: una dona independent i que intervé en la disputa fins al punt que és la que arrabassa el ganivet de Juanillo. A El gato montés hi ha referències a Buñuel en el sentit de film molt nocturn, amb l'ús dels clarobscurs i amb una estructura narrativa molt sofisticada per l'època, amb el·lipsis i foses encadenades per mostrar el pas del temps.

Rosario Pi va tornar durant la postguerra, i en aquell marc en blanc no s'acceptava cap dona cineasta, i encara menys avantguardista. Pradas explica que hi ha poca documentació específica de Pi, i menciona un documental, ¿Quién es Rosario Pi?, del 1988. “Tenia molta creativitat, i com que no podia canalitzar-la en el cine, el va dirigir a altres vies”, explica. En aquest sentit, i amb el sobrenom de Rizpay, va presentar guions i programes a la ràdio, com El póker de la fortuna. La seva última feina va ser dirigir un restaurant a Madrid.

LA FRASE

Per primer cop la música hi funciona com a banda sonora, composta per potenciar la imatge
David Pradas
músic


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor l’actor de doblatge Salvador Vives a causa del coronavirus

Barcelona

Mor Arnau Puig, crític, filòsof i un dels fundadors de Dau al Set

barcelona
El Conte
Martí Gironell

La Tat i en Tedi

Sensibilitat salvatge

ARGELAGUER
Joan Josep Camacho Grau
Poeta

“ Només somio baixar al carrer i deixar-me endur per la vida”

Gerard Quintana
Músic

“Estic vivint tot el contrari a una aturada”

El Primavera Sound, ajornat fins a l’agost

BARCELONA
la música

Bon Iver, música en confinament

el llibre

‘Internet no és la resposta’