Polèmica en el món de l'art
La solució que Aragó no va voler
Els experts van concloure el 2008 que la millor opció per al monestir era fer una recreació virtual dels murals
Manel Miró: “En aquest conflicte no s'ha escoltat la veu dels entesos”
Imaginem-nos que polítics i jutges s'apartessin del conflicte per l'art de Sixena i que un grup d'experts es pogués reunir per trobar solucions, sense pressions de cap mena. Això és exactament el que va passar el 2008, quan Manel Miró, consultor en patrimoni i turisme cultural, va ser contractat per la Fundació Caja Madrid amb l'encàrrec d'elaborar un pla d'interpretació del monestir de Sixena.
Miró i la seva empresa Stoa van organitzar una taula de treball en la qual hi havia tècnics de múltiples perfils i procedències, entre ells arquitectes aragonesos i el propi planter d'especialistes de la Fundació Caja Madrid, que en aquell època prèvia a la crisi feia grans inversions en la recuperació de patrimoni històric a tot l'Estat. Aquesta entitat i el govern aragonès havien signat un conveni per finançar junts la restauració del monestir dels Monegres, que es trobava en un estat de conservació “deplorable”, tal com el recorda Miró. Però, més enllà de les obres, que per cert mai es van culminar, hi havia interès per disposar d'un projecte amb les claus per a la seva futura museïtzació i la seva reivindicació com un referent monumental de primer ordre.
Òbviament, el tema de les pintures murals que havien embellit la sala capitular va sortir en les discussions de la taula d'entesos. “En cap moment ens vam plantejar el seu retorn. Hi havia opcions més ambicioses que no pas la reintegració d'unes pintures calcinades. Perquè, no ho oblidem, el que hi ha al MNAC és una obra cremada, incompleta i amb els colors originals alterats.”
Van considerar dues possibilitats. Una rèplica mimètica de les pintures o bé una recreació virtual de tota la sala capitular, amb la complicitat de la més alta tecnologia, que permet concebre experiències immersives tan excepcionals com el mapping de Sant Climent de Taüll. Al final, la segona opció és la que va rebre més suports.
“La proposta que teníem per a Sixena era recuperar digitalment la sala capitular tal com estava just abans de l'incendi, en tota la seva esplendor”, explica Miró, que insisteix que hi va haver un “consens total” entre els diferents especialistes durant l'any que van estar treballant en l'informe.
La instal·lació recolliria els resultats d'una investigació prèvia per descobrir com eren les parts perdudes i l'exuberant policromia que havien tingut les pintures. Servirien de guia les fotografies en blanc i negre que va fer Josep Gudiol just abans de la guerra, un conjunt d'aquarel·les que van crear in situ els alumnes de Lluís Domènech i Montaner a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona a principi de segle i alguns, pocs, fragments de pintura que no van quedar afectats per les flames.
“Al MNAC els visitants veuen una decoració mural decolorada, sense la seva gràcia natural. A Sixena la veurien amb tota la seva riquesa de pigments, i això els permetria entendre molt millor la iconografia i l'estil. Els experts no vam tenir cap dubte: el rescat virtual, rigorós i exacte, de les pintures murals i de l'arquitectura original que l'acollia era la solució més senzilla, ràpida i eficaç”, remarca Miró.
Aquest era el pla dels entesos el 2008. I on va acabar? A la brossa. El govern aragonès no el va prendre en cap consideració i cinc anys després portava als tribunals la reclamació de la devolució de les pintures que es conserven a Catalunya des de fa 80 anys. “En aquest conflicte l'única veu que no s'ha escoltat, i és la que s'hauria de tenir en compte, és la dels entesos”, rebla Miró.
“Barcelona no volia quedar-se les pintures”
A Aragó s'ha arribat a qualificar la missió de salvament de les pintures de Sixena, el 1936, com una estratègia perversa de Catalunya per apropiar-se-les. Un “botí de guerra”, en diuen. Però el cert és que obvien que Josep Gudiol només va arrencar els frescos que havien quedat a la intempèrie per culpa del foc i, en canvi, no va tocar els fragments que sí que tenien un sostre que els protegia. “Un espoliador s'ho hauria endut tot; ell va anar a rescatar l'art que corria perill”, exclama la conservadora del Museu de Lleida, Carmen Berlabé.
Els murals es van traslladar a Barcelona per ser sotmesos a una restauració d'urgència i aquí es van quedar mentre s'aclaria el seu emplaçament, que no podia ser el monestir perquè estava en ruïnes. A Aragó s'insisteix que les reclamacions per al retorn de l'obra no són d'ara, sinó que van començar en la immediata postguerra. “Barcelona no tenia cap interès a quedar-se les pintures. Es va estar esperant fins que la peça es va començar a deteriorar i, per impedir-ho, s'havia de traspassar a un suport definitiu. El 1949, calia col·locar-la en algun lloc o altre, o es perdia”, explica Berlabé. Aquest lloc va ser el MNAC, amb el vistiplau de les monges del monestir, les seves propietàries. Però hauria pogut ser el Museu de Saragossa si hagués volgut. Berlabé, que està desempolsant documents per difondre la veritat d'un conflicte terriblement endimoniat, aporta una prova molt clara –i no és l'única–. L'ha trobat al llibre Arte y Guerra Civil, de Luis Monreal, agent del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, que recull la proposta que va fer el mateix Gudiol: portar les pintures al Museu de Saragossa sempre que fos aquesta institució la que assumís tots els costos. El cas és que el director del museu “es va espantar del compromís econòmic i va declinar l'oferta”, revela Monreal al seu llibre.