Les emocions traduïdes en gestos
Un dels debuts d'aquesta tardor literària és el de la historiadora de l'art Marta Orriols. Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi) recull una vintena de contes que parteixen del dia a dia d'uns personatges anònims que es veuen sacsejats per la realitat. “M'interessava fer una dissecció dels sentiments i anar als detalls... plantejar situacions a tocar del lector, tan a prop que fins i tot poden incomodar.” El volum es presenta, doncs, com un homenatge a la quotidianitat, que sovint –pensa Orriols– queda relegada en la ficció, eclipsada per l'argument.
Partint de la idea que l'escriptor ha de ser “empàtic i realista”, Orriols s'enfonsa en les maresmes de les emocions: “Tenim un llenguatge molt limitat per parlar-ne, per això les he convertit en gestos, en aquell moviment de dits, per exemple, o en una determinada mirada.” Els contes juguen amb l'omissió, i els títols aporten un imput més. A Kind of Blue, posem per cas, una parella sospita de la infidelitat d'una altra parella d'amics: “Volia plantejar la possibilitat de la llibertat en la parella perquè en el fons ara som més submisos, no estem segurs de la llibertat”, opina l'autora.
Altres temes que tracta són la maternitat o la paternitat en totes les seves dimensions, com a Princesa, i també la incomunicació entre mare i filla. “Em fascinen les persones i els vincles que establim.” En aquest sentit, Orriols considera que la literatura no és una evasió, sinó que ens ajuda a entendre el món: “Cerco la veritat.”
Després de treballar durant anys en una agència literària i estudiar a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, Marta Orriols (1975) s'ha decidit a publicar el seu primer recull, que ve avalat per Jenn Díaz i Tina Vallès, autores del pròleg i l'epíleg, respectivament. “Em sento còmode amb els contes perquè són un artefacte tancat amb una tècnica que cal depurar molt”, reflexiona Orriols. Ara bé, assumeix que en la majoria de relats es reflecteix un cert desencís: “Potser sí que els personatges dels contes es veuen ofegats per la realitat. Suposo que és la mirada que tinc sobre el món, perquè quan mires al teu voltant i veus tot el que passa no pots ser gaire optimista...”