“No estic disposat a assumir un acte irresponsable”

No, i aquest és un dels primers fets a lamentar. Desgraciadament, i no és la primera vegada, que un litigi com aquest, en el qual hi ha tanta sensibilitat acumulada, on hi ha tant d'interès polític concentrat, doncs, de nou el govern de Catalunya en tingui abans coneixement pels mitjans de comunicació que no pas la formal per part del jutjat.

Jo no parlaria de desafiament, sinó d'apel·lar a la sensibilitat ciutadana, a la gent que de veritat s'estima el patrimoni i que no el vol fer servir com una arma llancívola dels uns contra els altres. Gent que, en conseqüència, hauria de ser sensible als advertiments científics i tècnics que diuen que seria una temeritat, una brutalitat total, una irresponsabilitat molt gran, desplaçar aquestes pintures murals. I fer-ho, a més, quan només s'ha dictat una execució provisional de sentència i que podria ben passar que, si ara ens avinguéssim a desplaçar les pintures, se'ns donés la raó en una sentència ferma definitiva i aquestes haguessin de tornar. Insisteixo, doncs, que no estic disposat a assumir, sota cap circumstància, un acte irresponsable que podria suposar un dany irreparable en unes pintures que, en comptes de dividir, ens haurien d'unir a tots.

La veritat és que els dos jutjats d'Osca que s'ocupen del cas estan tenint una postura molt virulenta que costa de justificar per raons estrictament jurídiques. Ningú entén que es prenguin decisions tan violentes. La jutgessa d'Osca ens demana que acreditem de manera imminent com pensem traslladar aquestes pintures morals i, alhora, ha demanat a les autoritats de l'Aragó si ho tenen tot a punt per rebre-les. Aquestes són les circumstàncies. Nosaltres hem dit que no pensem traslladar aquestes pintures murals perquè la pregunta que ens hem de fer tots no és si aquestes pintures murals es poden traslladar, sinó que si hi ha algú que estaria disposat a assumir el risc i el perill que siguin traslladades i que ens quedin als dits. Com pot ser que les autoritats culturals espanyoles hagin estat sensibles en el seu moment a impedir el trasllat del Gernika o que les coves d'Altimira tinguin grans limitacions d'accés i, al mateix temps, hi hagi algú disposat a no escoltar tots els advertiments científics i tècnics i a imposar per la força un trasllat? Nosaltres no l'autoritzarem, ho repeteixo. Ara bé, si algú ho vol imposar, que ho faci, i a veure quina persona tècnica o científicament solvent gosa prendre aquesta decisió tan arriscada.

Hem parlat amb el govern d'Aragó i hem parlat amb el Ministeri de Cultura. En aquest sentit, jo lamento la virulència en què ha quedat atrapat el govern d'Aragó. Dic atrapat perquè inicialment tenia un posicionament molt més tranquil, però les dinàmiques locals els han portat a un nivell d'agressivitat exigint, reclamant l'ús de la força, impròpies d'un partit progressista. Per part del Ministeri de Cultura, oficialment no s'han volgut pronunciar, però també és cert que, formant part del patronat del MNAC, han pres decisions estratègiques processals de defensa.

Seria, sense cap mena de dubte, un gran despropòsit i una situació inversemblant de violència exercida contra les autoritats polítiques democràticament escollides de Catalunya i contra decisions ajustades a dret i amb l'objectiu de protegir el patrimoni. Nosaltres havíem intentat situar el debat en el terreny de la gestió i, per tant, separar el litigi per la propietat, tant de les pintures murals com dels objectes, del litigi polític, i concentrar totes les administracions per la manera com podem posar al servei dels ciutadans i de la forma més eficaç tot aquest llegat.

En aquests moments l'advertiment és d'emprendre accions penals i d'imposar-nos multes contra la meva persona i contra el director del MNAC, perquè diuen que estem desacatant.

Efectivament, i és molt desagradable, però amb això no ens faran ballar perquè aquest país està demostrant que no té por, el govern de Catalunya no té por i, amb tota modèstia i rigor i seriositat del món, jo tampoc em deixaré atabalar per aquestes amenaces indignes d'un estat de dret. Ens sembla que ens poden advertir tot el que vulguin, però nosaltres només hem acreditat una cosa: no poden demanar a un conseller de la Generalitat de Catalunya que per donar compliment a una execució provisional de sentència violenti o incompleixi les lleis del seu país. Fer això seria indigne.

Sempre he cregut amb el respecte a les lleis i l'estat de dret, però és evident que les regles del joc estan absolutament alterades i per això Catalunya viu el moment que viu. Ciutadans que sempre ens hem reivindicat molt moderats estem compromesos amb el procés que viu ara Catalunya, perquè, efectivament, la qualitat de la democràcia en aquests moments a l'Estat està absolutament posada en entredit, i crec que una anàlisi serena, tranquil·la, moderada arriba a aquesta conclusió. Per tant, jo assumiré responsablement les conseqüències de les meves decisions.

Procuro sempre, al vespre, anar cap a casa i dormir tranquil, i no em preocupa especialment que sectors molt i molt abrandats d'un costat i de l'altre considerin que o em quedo curt o m'excedeixo. Això acostuma a passar; als espais centristes sempre acostumes a ser sospitós pels dos costats; per mi és un dels indicadors que estàs en el camí correcte.

El president Puigdemont ha estat molt precís a l'hora de dir que fins a l'últim minut treballarem per fer un referèndum acordat amb l'Estat. Però si aquest escenari no es produeix, i tot fa pensar que no es podrà procedir, és evident que no podem decebre milions de ciutadans que volen decidir el futur de Catalunya i, per tant, haurem de fer el que sigui necessari perquè els ciutadans puguin expressar lliurement si volen que Catalunya sigui un país independent. La independència d'aquest país només dependrà, al final, dels catalans i les catalanes, i que hi hagi un ciutadà més que vulgui la independència que no pas que no la vulgui. Altra cosa és si entre tots fem les coses prou bé per arribar a ser aquesta majoria.

En un escenari d'estat independent, Catalunya haurà d'apostar fort per la cultura, haurà de complementar els seus pressupostos com un país avançat de veritat, i no ho estem fent ara; l'única excusa que tenim és, efectivament, que patim unes circumstàncies de sobreendeutament molt gran i un espoli fiscal molt important, però tant cert com això és que, en aquests moments, si l'Estat espanyol desaparegués definitivament de Catalunya, això ja ens interpel·laria a comprometre'ns molt més decididament amb els pressupostos destinats a la cultura.

Estic en una situació una mica agredolça. Per una banda, i per primera vegada, em miro aquestes circumstàncies amb un punt de nostàlgia. Crec que hem estat molt durs a l'hora de fer el balanç de l'herència i m'hauria agradat que el nom de Convergència s'hagués mantingut. D'altra banda, tenim un instrument nou, que vol afrontar el seu posicionament en l'esfera pública amb una agenda pròpia del 2016, i que viu com a protagonista amb el president Puigdemont davant el repte d'aconseguir l'estat propi. El que hem d'aconseguir és que després d'aquest context de circumstàncies tan extraordinàries, a l'espai polític català el nou partit demòcrata, el que en podríem dir la nova Convergència, torni a situar-se al centre i, per tant, sigui un partit progressista però també centrat, i centrista, i no només això, que faci possible que sigui conegut, com havia passat històricament, per les seves posicions pragmàtiques, pactistes i obertes al diàleg en tota decisió.

La veritat és que no. Només dic una cosa: tinc l'honor de ser conseller de Cultura, una responsabilitat molt difícil. Per raons d'honestedat personal és important que els ciutadans, i especialment els vinculats al món de la cultura, percebin en mi el 200% de compromís i dedicació a la conselleria. Si el partit o informativament s'especula sobre el que faré, és un plaer que passi, però si jo ho alimentés podria donar la impressió d'una certa frivolitat, o pitjor encara, de poc compromís amb la responsabilitat actual.

Faig un retret a la política en general i és que hem dit que aquesta era una legislatura extraordinària i també que, com a conseqüència de la tímida sortida de la recessió econòmica, la nostra agenda havia de ser social. Que no és social, la cultura? Aquest és el debat de fons que hem d'afrontar com a país. Parlem del dret a l'habitatge, parlem de la lluita contra l'exclusió social des del punt de vista de drets civils, des del punt de vista de la immigració... però no situem les polítiques culturals al davant de l'agenda social i això té conseqüències pressupostàries. Ens hauríem de conjurar tots plegats per corregir-ho.

En el projecte de pressupostos que lliurarem al Parlament, el pressupost del departament s'incrementarà en un 10%. També és veritat que com que el punt de sortida és baix –246 milions en aquests moments–, l'increment previst ens deixarà encara molt lluny d'aquest estàndard de compromís amb la cultura que tenen els països més avançats. L'aspiració és arribar a l'entorn del 2%. A Catalunya, en aquests moments estem a l'entorn del 0,68%.

Estàvem compromesos i conjurats per donar un gran impuls al foment de la dansa a Catalunya, un tipus d'expressió cultural que pot ser molt exportable arreu del món. En altres disciplines tindrem més limitacions. Hem fet un pla que ha estat elogiat pel sector, en general. Per primer cop, el govern finançarà la producció d'un espectacle cada any, amb coreografia nova cada any, amb contractació de ballarins, perquè rodi pels principals teatres de tot Catalunya, i perquè finançats pel govern tinguin prou múscul per ser exportables arreu. Això és l'embrió d'altres iniciatives que poden culminar amb un projecte de companyia nacional. Però hem de treballar bé i a poc a poc.

És evident que hi ha una sèrie de comunitats que sentim una mateixa identitat nacional, que a més a més tenim una unitat lingüística, una herència compartida i que l'hem de reforçar, revisitar i actualitzar contínuament. Això ens ha portat a aconseguir que les Illes Balears tornin a entrar a l'Institut. Amb el País valencià el nou govern no té res a veure amb els governs anteriors, però també és veritat que per raons d'ecosistema polític, els costa que tot això es visualitzi. Per tant, ens demanen que treballem, que fem coses junts, que deslloriguem iniciatives, però que encara potser, entre els seus ciutadans no acaba de ser prou valorat el reforçar aquesta complicitat a un nivell més formal i institucional. No cal dir que l'altra de les peces que falta al Llull, l'Aragó, el fet tan dissortat de Sixena ha fet que les relacions s'hagin deteriorat molt.

Més que apel·lar al món de la cultura jo apel·laria a la ciutadania progressista, als ciutadans que tenen profundes conviccions democràtiques. Els sectors i ciutadans de conviccions profundes democràtiques en algun moment han de dir prou a la contínua apropiació indeguda de les institucions, al deteriorament de la qualitat democràtica de l'Estat espanyol. En aquest sentit, molts magistrats, molts jutges, molts fiscals, se senten absolutament violentats per la manipulació que contínuament des dels poders executius intenten fer d'ells. I els mateixos jutges del Constitucional expliquen en molts cercles en què es mouen que se senten ruboritzats per aquesta deixadesa de funcions de l'executiu, per aquesta incapacitat de fer política i per l'intent de fer servir i d'apropiar-se dels instruments judicials per aconseguir objectius polítics, a vegades nobles, a vegades espuris. Puc arribar a entendre que intentis que Catalunya no sigui un país independent, però que tu facis servir els instruments de l'Estat per perseguir els que no pensen com tu ens hauria d'unir als catalanistes, els espanyolistes, a tots els ciutadans que senzillament som demòcrates. Per posar en evidència que és lamentable veure aquest deteriorament de la qualitat democràtica a Espanya.

No és cap sorpresa. Li desitjo encert i sort, però també li voldria recordar, com ja m'ha sentit dir aquests últims mesos, que Catalunya té competències exclusives en matèria cultural i que, amb el pretext de la crisi, l'Estat ha incomplert de manera flagrant els seus compromisos amb les grans institucions culturals de Catalunya.