Retornar la bellesa a El Vigatà

El foc i l'aigua són dos dels principals enemics de les obres d'art. Que ho preguntin als murals que embelleixen el saló més grandiloqüent del Palau Moja de Barcelona, peça mestra de Francesc Pla, El Vigatà (originari de Vic, d'aquí ve el nom), el darrer gran pintor barroc de l'escena catalana. Ho poden explicar perquè els han patit, però per sort aquí els tenim, conservats de miracle.

De l'incendi que a principi dels anys setanta del segle passat es va acarnissar amb aquest edifici neoclàssic de l'arquitecte Josep Mas Dordal, situat a la cruïlla de la Rambla amb Portaferrissa, residència de diferents sagues de nobles durant 200 anys, el conjunt pictòric es va salvar de les flames però no del fum i de l'escalfor. Una part del sostre es va ensorrar completament, i una altra va quedar suspesa a l'aire. I així d'abandonat va continuar fins que la Generalitat va comprar la finca, el 1982, per 100 milions de pessetes als comtes Güell. “Quan vaig entrar al saló, era dantesc. Només feia que trepitjar coloms morts”, diu Joan Rosàs, cap de la Secció de Coordinació Museística i Protecció de Béns Mobles de la Generalitat.

L'ambiciosa operació de restauració, que va anar a càrrec d'Emili Julià, va aconseguir recuperar l'esplendor de la decoració mural d'El Vigatà, la més important conservada in situ de tota la pintura setcentista del país, juntament amb la que el mateix autor va fer al saló del tron del Palau Episcopal, d'unes dimensions similars.

Julià va rescatar una obra que havia quedat ocultada per una capa de brutícia totalment negra. I va haver de fer malabarismes per reconstruir el sostre. Es va basar en fotografies antigues. “El seu treball va ser molt respectuós amb el disseny primigeni, sense voluntat d'engany, únicament per afavorir la lectura de les pintures. Tant és així que tot el que va sortir de la seva mà està marcat amb unes línies vermelles, imperceptibles des de sota”, precisa Rosàs. Des de sota vol dir a 10 metres de distància, i és que una de les peculiaritats del saló dels Moja és la seva altura.

Però el cas és que el sostre de l'espai ha continuat donant problemes. Durant un temps, quan plovia, l'aigua s'escolava cap a l'interior. Les goteres es van solucionar amb la reparació de la teulada, però els efectes de la humitat sempre són latents i van seguir el seu procés. Un procés que va derivar en la cristal·lització de sals en la superfície pictòrica, que la va deformar i va provocar despreniments.

El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) ha endegat ara una nova intervenció per frenar la degradació dels murals, amb l'eliminació de les sals que la humitat ha fet aflorar, i per restituir els fragments perduts amb “un criteri il·lusionista, és a dir, aplicant reintegracions mimètiques que de lluny evoquen el que contenien, però de prop es veu clarament que no és l'original”, indica la restauradora Nuri de Toro.

L'actuació va començar a principi de novembre i culminarà d'aquí a uns deu dies. Només se centra en el castigat sostre (on, per cert, hi ha les escenes de més qualitat artística), ja que les parets aguanten prou bé la restauració dels anys vuitanta. A més dels frescos (en realitat són semifrescos perquè l'acabat és al tremp), el CRBMC ha localitzat tots els “punts negres” de la conservació del Palau Moja i també ha decidit afrontar-los ara, subratlla Àngels Solé, directora del centre. Es tracta de la porta principal de l'edifici, la vidriera i el llum de la sala dels marquesos, el llum del saló d'El Vigatà, i les cadires, el sofà i les cortines de la sala rosa. El pressupost puja a 55.762 euros, finançats per la direcció general d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, la seu de la qual és, justament, el Palau Moja (que només es pot visitar quan s'hi fan actes culturals o en algunes jornades de portes obertes. Una recomanació per apreciar-los bé: la millor llum del dia és la de la tarda).

Malgrat tots aquests accidents, una mica de bona estrella sí que l'ha tingut, l'opulenta residència dels marquesos Moja. A Rosàs li agrada advertir que, abans que Moja, la casa duia el pedigrí d'una altra família benestant de la ciutat, els Cartellà. De fet, el cicle pictòric d'El Vigatà ressegueix la història de la saga dels Cartellà, l'origen de la qual es remunta a l'edat mitjana. I és per això que, tota orgullosa, l'última descendent de les fusionades famílies Moja i Cartellà va escriure una clàusula en el seu testament que ningú es va atrevir mai a violentar: els murals del saló gran eren intocables i qui no els respectés perdria la propietat.

Quan el comerciant d'esclaus i navilier Antonio López i López, primer marquès de Comillas, va comprar el palau s'ho va agafar al peu de la lletra. I això que al segle XIX les pintures estaven passades de moda; “les va tapar amb uns miralls gegantins”, assenyala Rosàs. Els López van portar un nou luxe a aquella residència de 1.000 metres quadrats de planta i quatre pisos, i també un convidat molt especial, mossèn Jacint Verdaguer, el seu protegit, a qui van tenir vivint amb ells durant quinze anys.

Més història no la pot acumular el Palau Moja, però el cert és que encara no està tota escrita. D'El Vigatà, l'artista més sol·licitat d'aquella Barcelona puixant que havia deixat enrere els fantasmes del 1714, encara ara no hi ha cap monografia que ressegueixi la seva vida i la seva obra. Un buit que els historiadors de l'art Rosa Maria Subirana i Joan Ramon Triadó estan decidits a resoldre. Subirana i Triadó, incansables estudiosos de l'art setcentista, així com vigilants constants de la seva salvaguarda tan sovint amenaçada, faran l'estudi amb la complicitat de l'equip de recerca que dirigeixen, ACPA. Arquitectura i ciutat. Programes artístics a Barcelona: 1714-1808, en el qual han involucrat investigadors de tot Europa i alguns dels seus alumnes de la Universitat de Barcelona.