“Sense els Pastorets, la Sala Cabanyes de Mataró no existiria”

Hi ha més Pastorets que han fet cent anys i no s'han de desmerèixer. Però, per a nosaltres, els nostres Pastorets són els millors.

Perquè és un espectacle global: té música, ball, text i un equip humà al darrere que ha fet possible arribar fins on som ara.

Intentant innovar cada un o dos anys, coincidint amb el canvi de direcció de l'obra. El nostre objectiu és que siguin els Pastorets amb l'essència de quan van començar.

Hi ha projeccions, completem vestuari nou i pel que fa a escenografia disposem de decorats nous perquè al llarg d'aquests cent anys molts s'han fet malbé. Per poc que podem els mantenim de paper, tal com eren els originals.

Sí, hem previst breus aparicions en la majoria de representacions de gent coneguda de la ciutat que hem convidat perquè participin en alguna escena. L'espectador haurà d'esbrinar qui són i on surten perquè no serà sempre en el mateix moment. A més, el 14 i 15 de gener el públic podrà veure l'espectacle com qualsevol altre dia però, a platea, s'hi instal·laran dues pantalles per veure què està passant darrere de l'escenari.

Abans només els interpretaven homes i ara tothom és benvingut. Es fa difícil descriure com eren els d'abans però el cert és que hi ha hagut una revisió constant de la peça. Una feina imprescindible perquè si no et quedaries amb un espectacle arcaic. Amb nou vestuari, efectes especials i ara projeccions, no haurien arribat al centenari.

Mai s'ha qüestionat. Si no fossin els de Pàmies, no serien els Pastorets de Mataró.

L'engranatge comença amb el que nosaltres en diem “la puntada”, que es fa al maig i que és quan la gent s'apunta per participar en la representació. Al setembre es comencen a convocar les proves i a l'octubre es fan els primers assajos, que s'allarguen fins al desembre. Mentrestant, l'equip tècnic prepara la cinquantena de decorats que hi ha i l'orquestra també fa la seva.

Sí, excepte l'orquestra. Pel nivell de la partitura es requereixen músics professionals. La música en directe és un dels nostres trets singulars.

Els animals, els balls, el llibre màgic que convida a endinsar-se en aquest món, les coreografies o la lluna, entre d'altres.

No ho sabria dir, sempre l'he vista fent ganyotes. Diria que hi havia un moment que no era fixa. La que ara tenim és obra de Josep Ciudad, que també ens ha deixat uns molt bons decorats, i també és seva la llengua que, per cert, vam perdre l'any passat. Com que en vam fer tres còpies vam salvar-ho però cap funcionava com la que va dissenyar Ciudad. Per sort, enguany l'hem trobada. Sens dubte, és una icona i un personatge més.

És molt dinàmica, es combinen parts còmiques i dramàtiques. Si fessin el text sencer duraria sis hores. La prova de foc ens la donen els més petits. Si els aconseguim atraure i que quedin bocabadats ja ho tenim guanyat. Hi ha un gran públic familiar fidel i sovint coincideixen fins a tres generacions, però any rere any arrosseguem gent nova a qui li crida l'atenció alguna cosa.

No és condició indispensable però tens molt de guanyat. Els actors professionals sovint et diuen que han mamat Pastorets. És una manera de trepitjar molt escenari, que és el que qualsevol actor ha de fer.

Hi ha hagut actors que a mesura que ha anat creixent han fet diferents personatges, però d'altres s'han quedat durant anys fent el mateix perquè s'hi han trobat bé. Ara és molt més rotatiu i s'intenta donar més possibilitats a més persones.

Sobretot nens i sap greu perquè el més fàcil seria encabir-los a tots però no ho podem fer.

És complicat, i en l'àmbit intern s'ha parlat. Hi hauria d'haver uns trets característics perquè vingui qui vingui no es puguin tocar. El cert és que tots els directors per coherència, per tradició o perquè sempre ho han vist així, no s'atreveixen a tocar gaire cosa. Ningú, per exemple, no ha dit mai que no vol que la lluna obri els ulls, o que s'elimini el ball de les pedretes o que la música sigui enregistrada. Hi ha coses que no es qüestionen però d'altres sí, com ara l'ordre de les escenes o les coreografies.

Al fet d'arribar fins aquí. Fa cent anys que hi ha gent vetllant perquè els Pastorets continuessin perquè fossin actuals en cadascun dels seus moments històrics. Sense els Pastorets la Sala Cabanyes no existiria.

Sí, la gent ens ve perquè vol i això no s'ha de perdre de vista. Tothom fa el que pot però hem de continuar treballant per arribar més enllà del Mataró Centre de tota la vida i implicar-hi també els barris més perifèrics.

En tenim, però són pocs i ens agradaria que fossin més. Als Pastorets hi ha cabuda per a qualsevol persona.