“El cinema ha d'intentar comprendre, no jutjar”

Em va sobtar, és una cosa que està al seu ADN i continuen creient-hi igual que el primer dia, però vas allà i veus aquelles grans capes sobretot d'immigració, d'afroamericans, els guetos, la pobresa fins i tot de la classe treballadora, que no pot sobreviure amb el seu sou... Hi ha un Tercer Món dins del Primer Món, però el somni americà continua sent la columna vertebral de la seva societat. És cert que són el número 1 en moltes coses, qualsevol que busqui l'excel·lència en el seu camp, que vulgui fer cinema, o ser científic, segur que als Estats Units és on tindràs més oportunitats. Són uns captadors de talent a tot el món, la gent que destaca acaba allà. Però tenen aquesta altra cara de ser un país sense cap cobertura social.

Sí, per un somni fals, irreal, una distorsió de la realitat, viu en una realitat paral·lela. Hi ha una cosa que m'interessava molt, crec que és la clau de la pel·lícula. Barreja tons, el thriller psicològic, la tensió, dosis d'humor negre importants, perquè és un personatge que intenta desesperadament encaixar en la societat nord-americana. Està fascinat amb la seva cultura i vol semblar nord-americà, aparentar el que no és. Té aquest complex d'alguns emigrants, que s'avergonyeixen del seu origen, i volen semblar més americans que algú d'allà.

Vaig fer amistat amb el Martín Bacigalupo i parlàvem de la possibilitat de fer una pel·lícula junts. En un viatge de San Diego a San Francisco en cotxe em va saltar l'espurna. Li vaig trucar i li vaig dir que volia fer una pel·lícula sobre un personatge desequilibrat, que vol ser actor, però és el que allà anomenen un loser, una persona fracassada. Als Estats Units tenen una visió del món molt en blanc i negre, de guanyadors i perdedors. Vam començar a parlar i donar-li forma. Jo potser m'encarregava més de la trama, de l'estructura, i ell, que domina a la perfecció l'anglès, va escriure aquests diàlegs meravellosos de la pel·lícula.

Això ve de la meva feina com a productor del documental American Jesus, però és un discurs molt habitual d'aquests pastors. Molta part dels que surten a Callback estan extrets dels d'American Jesus o s'hi inspiren. Hi ha aquest ultraconservadorisme americà evangèlic, bíblic, però alhora estan a favor de la possessió d'armes. Utilitzen aquesta posada en escena de showman, i són un negoci, volen atreure gent, i fan sovint de motivadors, de coaches.

Té a veure amb la proposta cinematogràfica que m'interessa: construir una narració des d'un punt de vista unipersonal. L'espectador veu el personatge de Martín quasi en primera persona. Veus la seva quotidianitat, les coses que fa en el dia a dia, però també hem volgut crear la sensació de tensió, que passarà alguna cosa, no saps ben bé què, com ni quan. Amb aquesta construcció narrativa no tens cap més informació del personatge que el que veus de la seva vida diària. De mica en mica vas descobrint coses d'ell: que fa càstings, treballa en una empresa de mudances, viu davant d'un tren, lloga una habitació a una noia... I en un moment donat fa una cosa inquietant que encén un primer llum vermell.

M'interessa el cinema que d'alguna manera intenta comprendre la condició humana, el personatge, però sense jutjar. Em sembla avorrit fer-ho, de pel·lícula alliçonadora. El cinema ha de servir per comprendre la condició humana. Tampoc m'interessen les pel·lícules en què tots són tan bons, els judicis en positiu també em semblen una visió de la realitat parcial. També hi ha pel·lícules que no jutgen, però es recreen en el patiment de la víctima, i poden arribar a fer dubtar de les intencions del director. M'interessa la psicologia del personatge, no el patiment de la víctima.