“No sabem res de Gaudí”

No, no, però si ja era molt popular en vida! A diferència dels altres grans arquitectes, ell no és elitista. Encara que treballi per a una clientela que és l'alta burgesia i l'Església catòlica, la seva arquitectura està lligada a la cultura popular. I, per tant, és fàcil d'entendre. Quan apareixen les targetes postals a finals del XIX, qui més en genera és Gaudí. Ni la catedral ni l'estàtua de Colom: els edificis que generen muntanyes de targetes postals són la Sagrada Família i el parc Güell. Ho veiem també en la producció de bibelots de l'època, per exemple en vanos amb la imatge de la Sagrada Família. I en les revistes satíriques, plenes de caricatures d'ell i de les seves obres. Quan Daniel Mòdol [regidor d'Arquitectura de Barcelona] qualifica la Sagrada Família de mona de pasqua, entronca amb la tradició de crítics coetanis a Gaudí.

Hi ha hagut una política dirigida a la venda de la ciutat durant molts anys. I amb molt èxit: certament han aconseguit vendre-ho tot! En Gaudí han trobat una imatge poderosa. I és que si l'expliques des del punt de vista sentimental, popular i simbòlic ho tens tot guanyat. El presentes com un personatge que no té cap problema, i llestos. Un geni aïllat, que forma part d'una societat absolutament productiva, tan pacífica com ell mateix, que fa unes construccions de conte de fades, amb llum mediterrània... Què ha provocat això? Doncs que no sapiguem res de Gaudí i, de retruc, que no sapiguem res de Barcelona. El Gaudí que no interessa explicar és el real, el que crea en una Barcelona que és la ciutat de les bombes, amb unes tensions socials brutals, de vagues i atemptats, de lluita de classes. De tot això, els que visiten Barcelona, no se n'assabenten gens.

Tampoc, i encara és més greu. Urgeix que contrarestem aquest relat tan maco i tan ben embolcallat de Gaudí en aquesta ciutat tan guapa i perfecta que és Barcelona. No serà fàcil, però és possible. Des d'aquesta càtedra ho hem de fer.

Tenim un fons documental, gràfic i d'objectes molt rellevant. Hem de ser capaços de generar línies d'investigació científica que ens permetin situar Gaudí en un context més complex, que és el de Barcelona. Hem de recuperar Gaudí i hem de recuperar la ciutat. Gaudí tapa Barcelona. I situar-lo també en un context internacional, perquè de geni isolat, res de res. Sabia perfectament què passava a fora. Ara bé, importantíssim: no tenim recursos. Aquesta és la gran contradicció: Gaudí és un negoci que genera milions d'euros i la seva càtedra no té pressupost ni per inventariar els seus fons. Hem de trobar els mitjans per poder catalogar, restaurar i posar a disposició dels estudiosos aquests materials. El primer que s'hi ha de comprometre és la universitat [la UPC], molt més del que ho està ara. Però és que hi ha un altre ens que té molta responsabilitat: l'Ajuntament.

La paradoxa és aquesta, que Gaudí és a tot arreu i no és enlloc. Des del punt de vista acadèmic, fa mandra. No s'estudia a les grans universitats. Està amagat darrere de la seva explotació comercial.

També es pot viure en el món acadèmic del negoci Gaudí.

Se'l divinitza. Se'l presenta com una figura que no es pot estudiar en el sentit tradicional perquè d'ell tot n'emana literalment d'una altra manera. No hi ha cap arquitecte del segle XX amb una bibliografia tan gegantina però tan repetitiva i tan hagiogràfica. Gaudí va ser un geni, sí, però perquè vivia en el lloc adequat perquè ell pogués ser un geni. Gaudí no surt en un desert, surt en una ciutat amb un humus creatiu molt ric. Però el business es basa a destacar la singularitat absoluta del producte Gaudí. Volen fer-nos creure que fora d'ell no hi havia res ni ningú més. En tenim un exemple ben recent: s'han tret del barret una nova obra de Gaudí, una capella que, en realitat, és d'un altre autor, Francesc Berenguer.

El problema de Gaudí és que està en mans privades. Però l'Ajuntament és propietari de la seva gran obra pública: el parc Güell. Es podria erigir en l'espai on afrontar Gaudí, la seva obra, la seva vida, Barcelona, el seu temps i el nostre temps, des d'una posició que no fos el business.

Són unes obres d'una fragilitat increïble i des del punt de vista físic és evident que estan en perill. Milions de visitants passen per uns edificis que estaven pensats per a un ús estrictament domèstic. Com no s'han d'estar gastant? Però és que també hi ha una tergiversació dels seus significats. Quasi mai s'entra per on s'entrava, ni es fan els recorreguts que es feien. I així els edificis no s'entenen.

Per al ciutadà s'ha convertit en un destorb en el sentit literal de la paraula. Ha de canviar de vorera quan camina davant de les seves obres! I d'aquí a odiar-lo només queda un pas. El que és trist és que acabaran odiant una cosa que no era la que realment representava.