Sixena de cap per avall

Les autoritats aragoneses es van passejar eufòriques pel monestir de Sixena el dia de la inauguració, divendres de la setmana passada, de l'exposició de les 51 obres que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) els va entregar al juliol per ordre judicial. Molts mitjans de comunicació van il·lustrar les notícies de l'acte amb una fotografia en què es veu el president Javier Lambán al costat d'uns fragments de pintura mural. Podria passar per la imatge perfecta d'un esdeveniment gloriós si no fos per un detall que l'esguerra: un parell d'aquests retalls pictòrics estan penjats cap per avall.

Lambán i el seu seguici van posar somrients davant d'unes obres mal col·locades. En una d'aquestes s'hi veuen clarament unes ales invertides, és a dir, que en lloc de volar cap al cel se'n van de pet a l'infern. Amb aquest nyap museogràfic van presumir de pintura mural recuperada els qui han dut les institucions catalanes als tribunals.

Del Palau Nacional en van marxar a l'estiu 22 bocins de frescos, però a l'exposició del monestir tan sols se'n poden veure quatre, i dos són els que estan en aquesta posició tan sorprenent. El més rellevant, per dimensions i per qualitat, és un Sant Sopar (segle XVI), de Mateu Ferrer, procedent del refectori. El quart té forma de franja i és del tot insignificant.

Però, i on són els altres 18 fragments, entre els quals una monumental Santa Caterina? També estan a l'exposició, però amagats en uns panells que en terminologia museística s'anomenen pintes (és l'estructura que es fa servir per guardar les obres a les reserves). El visitant no els pot veure. I això que un dels arguments que Aragó ha fet servir insistentment per reivindicar el retorn d'aquestes peces és que el MNAC no les tenia exposades al públic, sinó tancades amb pany i clau als magatzems. No sembla, doncs, que ara hi hagi hagut un canvi massa radical.

El cas és que, més enllà de l'elecció d'aquest mètode de presentació (o més aviat seria d'ocultació) de les pintures i de la resta d'obres (també seleccionades i la majoria sense cartel·la), hi ha un altre aspecte que preocupa força més els experts, i és el de la conservació. Les condicions en què s'estan exhibint els béns en aquesta estança del monestir, antigament els dormitoris de les religioses, no són les idònies, alerten alguns historiadors, conservadors i restauradors consultats per aquest mitjà.

Són qüestions molt elementals, de manual, diuen. Les reixes de les pintures murals gairebé freguen el terra natural (la zona més propera als murs no està pavimentada) i això és sinònim de pols. “No pot ser que en un espai museografiat amb peces hi hagi elements que puguin generar partícules en suspensió. Un museu és com una sala d'operacions: tot ha d'estar absolutament controlat. Algú s'imagina una sala d'operacions amb terra pels costats?”, exclama un reputat entès del tot escandalitzat.

Els objectes no estan de més sort. La majoria s'han reunit dins d'una mateixa vitrina, sense tenir en compte la naturalesa dels materials (metall, paper i teixit) que tenen “normes de conservació específiques.” “ Si no es respecten, el procés d'envelliment i degradació pot accelerar-se”, avisen els especialistes. A més, estan en contacte directe amb el prestatge, i l'habitual és que hi hagi un material amortidor (lliure d'àcids).

El sistema d'il·luminació genera dubtes. S'ha apostat per uns llums de peu, senzills i inestables però de llum intensa, que es dirigeixen directament a les obres. L'abús de luxs [unitat de mesura de la il·luminació] pot ser “molt perjudicial” per a les peces, sobretot les més vulnerables. Per acabar-ho d'adobar, la climatització és insòlita. La sala és plena d'uns aparells en forma de torres de l'alçada d'una persona que alliberen ràfegues d'aire a prop de les obres. Una d'aquestes columnes flirteja amb el tresor del conjunt, les portes del palau prioral, del segle XIV, encara ornamentades amb la seva policromia original. “Una focalització excessiva com la que reben les portes provocarà amb el temps problemes de conservació”, presagia una altra veterana experta.

Embolic de visites

Una setmana després de la inauguració, divendres i durant tot el cap de setmana s'han fet les primeres visites guiades a l'exposició dels 51 béns retornats i a la sala capitular, que espera ansiosa la joia de la corona del patrimoni de Sixena: les pintures murals que atresora el MNAC. L'entrada costa 3 euros i s'ha de reservar amb antelació. El programa és gestionat per Turismo de Aragón i es fa al marge de la resta de dependències del monestir, que continua sota control de la comunitat de monges de clausura que l'habita. L'orde religiós només admet visites els dissabtes al migdia (no fa pagar i no cal trucar-hi abans): obren la porta de l'església i del refectori, reconvertit en capella.

Però una bona part del monument continua sense ser accessible perquè encara no està restaurada. Les ruïnes que va deixar l'incendi del 1936 no estan, en alguns sectors, ni tan sols sanejades. La imatge més trista l'ofereix el claustre. La més trista i la més preocupant, ja que els treballs que es van començar per intentar solucionar les humitats, etern problema del monestir i del seu patrimoni arquitectònic i artístic, estan paralitzades. Es va excavar i així ha quedat, en un nivell rebaixat que fa de cau de brutícia i males herbes. “Al pati s'hi pot arribar a formar un pantà”, reconeixia dissabte el guia de la visita al monestir. Tampoc hi ha cap certesa que funcioni adequadament la xarxa de canals que es va construir a l'edat mitjana a tot el subsòl del recinte per desviar les aigües.

Un total de 51 obres d'art fins ara protegides, vigilades i cuidades en un museu ja són al monestir de Sixena per passar una autèntica prova de resistència. I, si la justícia així ho determina, tard o d'hora n'hi arribaran 45 més: 44 del Museu de Lleida i el cicle pictòric de la sala capitular, d'una extrema fragilitat. Lambán i la seva comitiva ja estan a punt per a la fotografia.