Inquietant Torné Esquius

Quan a la tardor del 2014 el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) va inaugurar la remodelació de les seves sales d'art modern, molts ulls es van aturar en quatre petites pintures d'interiors, sortides directament per primer cop de les reserves de la institució. Són quatre obres de Pere Torné Esquius (Barcelona, 1879-Flavacourt, França, 1936), un artista que els experts en il·lustració coneixien com a dibuixant vinculat al noucentisme però del qual es tenia un coneixement molt minso en general. L'expectació que van provocar aquestes obres d'una gran modernitat –uns interiors ordenats i sense perspectiva, empastats i solitaris– va posar en alerta els responsables del museu. Calia investigar i treure a la llum la figura i l'obra de Torné Esquius “per trobar-li el seu lloc just en la història de l'art català del segle XX”, explica el director del MNAC, Pepe Serra.

De resultes d'aquesta investigació a càrrec dels conservadors d'art modern del museu, Eduard Vallès i Elena Llorens, és l'exposició que avui s'obre al públic i la monografia que l'acompanya, que es veu que és el primer estudi existent sobre l'artista i la primera exposició que se li ha fet mai en un museu. Curiós, perquè Torné Esquius, a diferència d'altres pintors redescoberts en els últims temps, va viure còmodament de la pintura i la il·lustració al llarg de la seva vida, malgrat ser un artista de difícil etiquetatge. Se'l vincula bàsicament al noucentisme (a part dels seus inicis clarament modernistes) però el seu llenguatge pictòric és absolutament personal i únic amb reminiscències de Van Gogh, Félix Vallotton i Edgar Degas.

El silenci i oblit al voltant de Torné Esquius comença uns anys abans de la seva mort en un poblet de França, el 1936, on s'havia retirat poc abans després d'adquirir amb la seva companya una casa de pagès. La seva obra no va ser recuperada fins a finals dels anys 60 en petites exposicions.

La recerca que ha engegat el MNAC, “gairebé des de zero i en un territori pràcticament verge”, és només, afirmen Vallès i Llorens, un primer capítol del que pot arribar a ser la totalitat de la seva obra, en la seva majoria molt disseminada en col·leccions particulars. Per a la monografia s'han localitzat unes 300 obres, de les quals a l'exposició es mostren 37 olis i 48 dibuixos. Els comissaris de l'exposició estan convençuts que a partir d'aquesta mostra sorgiran altres obres penjades en cases particulars.

Èxit comercial

I és que Torné Esquius, malgrat establir-se molt aviat a París, el 1905, no va perdre mai el contacte amb Catalunya, on exposava de manera regular cap a finals d'any en galeries com ara la Parés, les Dalmau, la Reig i les Laietanes. Acostumava a vendre-ho tot. “Sempre havíem pensat que Torné Esquius vivia principalment de la seva feina com a il·lustrador, però ben bé podria ser que la pintura li donés tants o més diners”, afirma Eduard Vallès.

L'exposició divideix de manera visual les dues facetes de Torné Esquius: a la dreta de la sala, s'han penjat els olis, i a l'esquerra, les il·lustracions. En un primer àmbit, però, que fa de pròleg, apareix el Torné Esquius modernista, format a la Llotja de Barcelona i coincidint amb un curs amb Picasso. El 1903 exposa per primer cop a la sala Parés, i en aquesta primera exhibició podria haver estat el deliciós oli Galanteig, pertanyent a la col·lecció d'Artur Ramon, que mostra una escena de flirteig entre uns homes en automòbil i unes dones elegantment vestides.

Ordre solitari

Però el modernisme seria només una provatura per a Torné Esquius. El seu llenguatge pictòric s'aferma a través dels petits interiors, amb total absència de la figura humana, en aparença ordenats i simples. Empastant la tela i deixant la perspectiva de banda, Torné Esquius juga hàbilment amb els colors verd pastel, taronja i vermells en sales i jardins de cases burgeses. “Són obres aparentment amables”, apunta Serra, i aquest és un aspecte que segurament va facilitar el seu èxit comercial. Ara bé, un visionat amb més detall a alguns d'aquests interiors reflecteix una mirada gairebé sinistra per part del pintor. Una joguina tirada a terra, vidres trencats, una carta a mig escriure, un llaç de dol en un quadre, un ocell mort en una gàbia...

A la fantàstica La cambra trista (1913), que va pertànyer a la col·lecció de Lluís Plandiura i avui dia al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, sabem que algú acaba de morir fa molt poc per un llit amb restes de pètals de flors, dos canelobres acabats d'apagar i una finestra des de la qual es veu un campanar amb la campana que probablement toca a morts. Eduard Vallès insisteix en la gran capacitat d'evocació del pintor. Una capacitat que es repeteix a les il·lustracions de l'àlbum Els dolços indrets de Catalunya (1910), amb pròleg de Joan Maragall, i que els ideòlegs noucentistes, com Eugeni d'Ors, es van apropiar com a seu. Una carta del pintor a Carles Rahola, però, trobada pels comissaris en un arxiu de Girona, ha demostrat que els dibuixos de l'àlbum van ser realitzats el 1905, en ple modernisme, cosa que desmenteix l'adscripció d'aquestes peces a aquest moviment. En la mateixa carta, el pintor deia que els dibuixos originals els havia deixat a un amic poeta, Francesc Sitjà. Això ha permès a Vallès i Llorens trobar 15 d'aquests dibuixos, que es consideraven perduts, a casa dels hereus de Sitjà.

L'exposició inclou il·lustracions per a nens, com les que l'artista va fer per a contes infantils clàssics, i alguna delicadesa eròtica per a les revistes franceses Le Rire i Fantasio.