“Ens agradaria poder treballar més a Catalunya”

Vam començar contant contes, encara eren els temps en què no ens havíem decidit a tindre companyia pròpia ni a veure aquest treball com un projecte professional de futur. Treballàvem per a altres companyies i en adonar-nos que el que fèiem funcionava i que cada cop ens demanaven més actuacions vam arribar a pensar que, potser, la cosa podia anar de debò. La gent ens demanava que anéssim a diversos llocs i sempre dèiem que sí, anàvem d'aquí cap allà, el nostre leitmotiv era fer-ho tot i sempre ens dèiem allò de “campi qui pugui”. La gents ens preguntava el nom, i un dia anant cap a Barcelona per fer el vestuari vam decidir que el nostre nom seria Campi Qui Pugui, que és una expressió molt nostra.

Amb el Jordi, l'altra part de l'empresa i també la meva parella, ens vam conèixer treballant en una companyia molt reconeguda de Lleida on fèiem teatre infantil. Quan vam veure que ens agradava aquella feina i que la química entre nosaltres funcionava vam decidir tirar endavant l'empresa, tot i saber que era una tasca difícil. Els primers anys de Campi Qui Pugui ho vam passar pitjor que quan treballàvem per a altres companyies, ja que tot el que guanyàvem ho havíem d'invertir per poder créixer i la tranquil·litat que teníem va desaparèixer absolutament.

Són contes teatralitzats. Seguint la història tradicional buscàvem fer un canvi mitjançant l'humor, era el nexe d'unió entre diferents edats i cultures. Treballàvem al carrer o en petites sales i va ser aleshores quan vam descobrir que a les actuacions de carrer havíem d'interpretar d'una manera diferent, el llenguatge del carrer ens inspirava molt per l'espontaneïtat que es creava amb el públic, la relació al carrer es totalment diferent a la que sents en una sala. Ja teníem a dins el cuquet de fer aquesta mena d'espectacles i vam conèixer el circuit existent, i a partir del 2012 vam crear el nostre primer espectacle de carrer, que vam batejar Nee naw, com a onomatopeia del so que fa l'ambulància.

Vam començar actuant al Festival d'Estiu de Catalunya, i en un principi les nostres representacions eren bàsicament totes a territori català amb alguna sortida puntual a Saragossa. Després vam començar a anar a Andorra, i un dia del 2013 vam dissenyar un pla per internacionalitzar el nostre treball. La sort ens va acompanyar, vam començar tenint molta feina mentre la crisi colpejava fort altres companyies, però la feina era poca i per això vam pensar ampliar el nostre mercat a nous circuits. El dilema era sortir a fora o deixar-ho córrer. La Generalitat ens va assessorar i informar de les principals fires on poder actuar.

Sí, anem al Canadà per primera vegada. Hem fet Europa i també Austràlia i aquest any ens estrenem a Canadà, en tenim moltes ganes, estem molt contents, i malgrat els entrebancs serem allà el proper juliol.

No el deixem i ens agradaria encara deixar-lo menys, internacionalitzar-nos va ser una necessitat, ens agradaria poder viure i treballar aquí. No hi ha res que ens pugui omplir tant.