“Soc com un catalitzador”

Vaig exposar el 1999 en la primera Biennal que va dirigir Harald Szeemann. Allà vaig presentar dos treballs: Últimos deseos, que era una projecció al sostre d'un funambulista nu, que no queia mai, i el vídeo Love story, un pastís de Sant Valentí que al damunt duia escrita la paraula Love. D'allà sortien unes rates que es menjaven les lletres, que es menjaven l'amor.

Mai és fàcil engegar aquest tipus de projectes però, malgrat que ens hem hagut d'esforçar, ha anat tot d'una manera molt fluida. Allà s'ha format un grup supercohesionat de voluntaris i estudiants. Estic encantat de la vida.

Hem de tenir en compte que a Venècia cada cop hi ha menys venecians... En el projecte, entre el grup de cecs, només n'hi ha tres que viuen a Venècia. La majoria venen de Mestre, però també d'Udine i de Treviso.

Sí. El que faig és activar un grup de persones per a un objectiu comú, que és el d'expressar-se. Soc com un catalitzador. Naturalment aporto la meva experiència amb els col·lectius anteriors però des del començament no els dono normes sobre el que han d'expressar. Naturalment, jo em documento i informo però la meva feina és de catalitzador. D'altra banda, de vegades em diuen: “Com tries els missatges que es pengen?” No trio res. Tot el que ells volen, es publica.

No tindria sentit. Aleshores estaria fent de comissari.

Sí, ho vaig recollir el 2014 en l'exposició Megafon.net al Macba, on es van incloure tots els meus treballs amb col·lectius. A partir d'aleshores vaig començar a realitzar projectes amb col·lectius amb discapacitat visual. El precedent havia estat un projecte al Centre d'Art Santa Mònica amb gent amb mobilitat reduïda, que després es va fer a Ginebra i a Mont-real. Però en aquell cas, hi havia un objectiu molt clar de sortir per la ciutat i anar captant els problemes però també assenyalar casos de bona adaptació. Però BlindWiki és un projecte molt més obert. Es tracta de construir un mapa sonor que a ells els pugui també servir per anar per la ciutat però que la gent vident, que vulgui escoltar-ho, pugui tenir una idea de com és la percepció d'una persona cega quan camina per una ciutat.

Sí. Normalment són ells els que publiquen però tu pots utilitzar l'aplicació per, per exemple, passejar per la Ciutadella amb el teu mòbil escoltant com percep el parc una persona cega.

Ho pretenc, sí.

El projecte amb els taxistes de Ciutat de Mèxic va ser el 2004. En aquell moment Facebook només existia en un entorn universitari però nosaltres ja estàvem publicant el projecte des dels mòbils. Facebook no va començar a utilitzar-se des dels mòbils fins al 2009, cinc anys després. Amb això, vam ser pioners, és evident. Però hi ha una gran diferència amb les xarxes socials, ja que aquestes posen en contacte molta gent i el que volen és tenir un creixement exponencial. El nostre projecte jo mai el definiria com a xarxa social, sinó com a xarxa ciutadana, en què uns grups reduïts que es troben i discuteixen del que volen parlar ho exposen al món per a aquells qui ho vulgui mirar i escoltar. Hi ha una gran diferència. Òbviament treballem amb el mateix espai virtual però la pretensió de tenir milions d'usuaris no hi és. L'altra diferència és que els meus projectes necessiten la voluntat del que participa i també del que escolta

Jo ja era un escultor estrany... però a partir de 1994 vaig començar a treballar amb nous mitjans. Primer va ser el vídeo i després amb els primers experiments amb internet, projeccions informàtiques... Hi ha un punt àlgid, entre el 2001 i el 2003, en què vaig treballar en el projecte Z, una mosca virtual que t'entrava a l'ordinador i et permetia comunicar-te amb els altres usuaris. Això ja va ser un clar precedent de xarxa social. I el 2003 un dia em trobo per primer cop amb un mòbil amb càmera integrada, que permetia també connectar-se a internet. I és a partir d'aleshores que em plantejo per primer cop aquest tipus de projectes: el mòbil es podia convertir en un megàfon que dona veu a determinats col·lectius sense haver de passar pels filtres habituals dels mitjans de comunicació. Aquí va començar una aventura que encara no ha acabat i que em sembla fantàstica. És cert que s'ha de fer molt esforç primer per aconseguir permisos i contactar amb els participants però, quan arriba el dia en què ja tens la primera reunió i comences a parlar amb els voluntaris, no és que ja vagi tot sol però és el més bonic.

En aquests moments estic molt centrat en els no vidents i no sé fins quan serà o com anirà. De fet, tots els projectes continuen oberts. Uns són de més durada que altres però per exemple el de Sao Paulo va durar set anys.