Sixena, a subhasta

El proper 31 de maig la casa de subhastes Balclis de Barcelona traurà a subhasta un fragment amb la Presentació de Jesús al Temple originari del retaule major del monestir aragonès de Santa Maria de Sixena. El retaule, avui completament dispers, és obra d'un pintor anònim d'inicis del segle XVI. Com és sabut, el monestir ha estat tristament notícia els darrers mesos per dos litigis judicials que enfronten les autoritats aragoneses amb la Generalitat de Catalunya i el Museu Nacional d'Art de Catalunya, uns litigis en els quals hi ha en joc una sèrie de béns artístics avui conservats a l'esmentat museu (pintures murals de la sala capitular i d'altres estances), i al Museu de Lleida.

Els béns del museu lleidatà afectats per aquest assumpte són quaranta-quatre, però s'ha de tenir present que la institució en conserva d'altres que, a hores d'ara, no han estat reclamats. Em refereixo, per exemple, a quatre compartiments del retaule major que fan conjunt amb la pintura que ara surt a subhasta. Aquestes pintures no han estat reclamades perquè no van formar part de les tres operacions de compravenda signades entre les monges de Sixena-Valldoreix i les institucions catalanes; unes vendes que han estat impugnades per un tribunal de primera instància d'Osca. Per fer-ho, un dels arguments bàsics de la jutgessa és que els béns del monestir no es podien vendre després de la seva declaració com a Monument Nacional el 1923. Com ja vam apuntar en aquest mateix diari , l'argument és més que discutible, ja que la declaració no va incloure els béns mobles.

Partint de l'argument judicial que gira a l'entorn de la data de 1923, les quatre taules del retaule major de Sixena conservades al Museu de Lleida cal deduir que aviat seran reclamades. I ho seran perquè van ingressar a l'antic Museu Diocesà de Lleida durant la Guerra Civil espanyola. Si no és que, és clar, l'Audiència Provincial d'Osca o el Tribunal Suprem tirin pel terra l'argumentació de la jutgessa.

Davant aquest panorama, seria natural que cap administració catalana licités pel compartiment que ara surt a subhasta. Tanmateix, en condicions normals, la peça hauria de ser de l'interès del museu lleidatà, ja que és originària d'un territori fonamental per al seu discurs museològic. El Museu de Lleida no és només el museu de les Terres de Lleida, és també el museu de la Franja i d'aquelles àrees adjacents, com la de Sixena, que van formar part del Bisbat de Lleida fins al 1995. Aquell any, un “decretàs” de Roma, instigat pels poders fàctics de l'Opus Dei i el Bisbat de Barbastre-Montsó, va posar fi a una diòcesi amb segles d'història. Malgrat això, i per molt que a alguns els pesi, el Museu de Lleida continuarà sent el museu que explicarà la història de la diòcesi lleidatana des dels temps medievals, en la qual les terres aragoneses van tenir un paper cabdal.

Per tot plegat, el Museu de Lleida hauria de comprar aquesta pintura, però no ho farà perquè s'han produït situacions similars en què els seus interessos s'han vist lesionats. Fa pocs anys, el Ministeri de Cultura va lliurar al Museu d'Osca una pintura adquirida en subhasta procedent, amb tota probabilitat, del retaule gòtic de Son, localitat ubicada al Pirineu lleidatà. I tot va ser per les argúcies dels de sempre, que van al·legar una indefensable procedència de Barbastre. Un altre cas similar va ser el d'un compartiment de retaule gòtic originari de Benavarri, adquirit per la Diputació de Lleida en una subhasta pública a la qual no va concórrer l'administració aragonesa, tot i que se'ls havia avisat. La Diputació lleidatana va adquirir la pintura i la va dipositar al Museu de Lleida. En adonar-se'n, el govern aragonès va catalogar-la automàticament i això li va permetre recuperar-la després d'un litigi judicial. Avui es conserva al Museu d'Osca, però estic convençut que si l'hagués adquirit un particular no hauria passat res. Davant aquests precedents, fa un parell d'anys la Generalitat va descartar licitar per un dels compartiments del retaule gòtic de Montanyana, que va acabar també al museu esmentat. Tot això demostra dues coses. La primera, que el Museu de Lleida mai podrà adquirir obres d'art procedents de la Franja per reforçar el seu discurs, ja que si ho fa, aquestes seran catalogades i reclamades pel govern d'Aragó. I la segona, que a l'hora de decidir el destí d'una obra adquirida es prioritzen els límits administratius per sobre dels històrics diocesans. Això explica que les obres esmentades més amunt avui es trobin al Museu d'Osca, una localitat aliena a la seva història eclesiàstica. Hi són perquè les localitats d'origen hi pertanyen des del punt de vista administratiu, amb la qual cosa es prescindeix del seu origen a l'antic Bisbat de Lleida.

D'altra banda, una qüestió que està per veure és si aquesta pintura que s'oferirà properament a subhasta va sortir del monestir abans o després de la polèmica data de 1923. I això no és pas secundari, ja que la qüestió podria tenir implicacions judicials. El 1908 encara era allà, però les fonts són contradictòries en relació amb la data de la seva sortida: mentre Ricardo del Arco diu, el 1921, que el compartiment ja no es trobava al monestir, José Soldevila Faro afirma tot el contrari el 1933, això és, deu anys després de la declaració.

I ara, ciència-ficció. Vull pensar que l'administració aragonesa adquirirà aquesta obra i no es tornarà a repetir allò de fa uns mesos, quan va deixar escapar, inexplicablement, una impressionant pintura gòtica procedent de la Seu de Saragossa, també Monument Nacional com Sixena. Hi insisteixo: posem per cas que l'adquireix. Què en farà? La dipositarà al Museu d'Osca o al de Saragossa, institucions on es conserven altres fragments del mateix retaule? Traslladarà aquests fragments d'Osca i Saragossa a Sixena, juntament amb la taula adquirida, per tal de retornar al monestir aquesta esplendor antiga que tant pregonen quan es refereixen a les obres conservades a Catalunya? A Sixena darrerament s'ha habilitat un espai per exposar les cinquanta-una obres lliurades pel Museu Nacional d'Art de Catalunya i la Generalitat, un espai que, com va destapar aquest mateix diari , no reuneix les condicions adequades de conservació preventiva. De fet, i malgrat haver-ho demanat ambdues institucions catalanes, encara no s'han presentat els informes que avalin que les mesures de conservació són les adequades. I, finalment, si compren la pintura i no la traslladen al monestir, l'hauran de dipositar al Museu d'Osca, amb la qual cosa s'incomplirà la principal raó amb què justifiquen els litigis actualment en curs. Mala peça al teler.

(*Conservador del Museu de Lleida: diocesà i comarcal)