Laura Mulvey i el plaer visual

Fa uns quants anys vaig saber d’un assaig, publicat l’any 1974, anomenat Plaer visual i cinema narratiu en què la seva autora, la teòrica feminista Laura Mulvey, afirma que el cinema dominant, instituït per Hollywood, mostra la dona com un objecte fascinant exposat a una mirada masculina, també exercida inconscientment per les dones espectadores. Mulvey, havent disfrutat de les pel·lícules de Hollywood, proposava alliberar-se d’aquesta fascinació, renunciar al plaer visual lligat al voyeurisme fetitxista i a les expectatives narratives, fins i tot destruir la bellesa figurativa que ens arrossega a identificar-nos amb l’objecte, i experimentar altres formes relacionades amb l’avantguarda cinematogràfica. Tot i la meva sensibilitat feminista i reconèixer que, certament, Hollywood ha objectualitzat el cos de la dona, ni vaig poder ni vaig voler renunciar al plaer visual del cinema. Encara més: m’he resistit a considerar l’alineació de la meva mirada (i de qualsevol altra) sentint el cinema com un alliberament del propi desig subvertint la suposada significació de les imatges determinada per l’heteronormativitat. No ho sé. Potser és una fantasia. Com plantejaria Mulvey: no he fet més que projectar el meu desig reprimit? He volgut justificar el meu plaer visual?

El cas és que, sempre associada a Plaer visual i cinema narratiu, Laura Mulvey és una figura clau de la teoria fílmica feminista i la Mostra de Cinema de Dones de Barcelona, havent-la convidada en altres ocasions, va celebrar fa uns dies la seva 25a edició amb la presència d’aquesta teòrica i cineasta anglesa en l’acte inaugural que va tenir lloc a la Filmoteca. L’acte va començar amb un diàleg entre Mulvey i la també teòrica feminista Giulia Colaizzi, catedràtica de comunicació audiovisual a la Universitat de València, anunciat com una relectura de Plaer visual i cinema narratiu, que, certament, ha sigut molt debatut i qüestionat, fins i tot per la mateixa autora de l’assaig reconsiderant la mateixa qüestió del plaer. De fet, Mulvey va remarcar que va escriure un manifest contundent amb la idea de provocar una discussió, de contribuir a repensar el cinema i a fer-ne diferentment.

En aquests més de quaranta anys des de l’aparició de Plaer visual i cinema narratiu, a banda de la influència que hagi pogut tenir aquest assaig, hi ha hagut moltes dones (i també alguns homes) cineastes que han reconsiderat la manera de fer cinema i la posició de la dona (la manera de filmar-la, la centralitat dels personatges femenins i el seu mateix comportament) dins de les imatges cinematogràfiques. Entre tants possibles exemples, Mulvey en va triar un de recent per completar l’acte inaugural de la 25a edició de la mostra: Un’ ora sola ti vorrei, de la italiana Alina Marazzi, que ha creat una pel·lícula de muntatge a partir dels films amateurs rodats pel seu avi matern entre els anys 20 i els anys 60 del passat segle. L’avi va filmar la seva dona i la seva filla, la mare d’Alina, com si fossin estrelles del cinema. Què revelen aquestes imatges, però, des de la mirada d’una dona que les revisa com una manera d’acostar-se a la mare que, morta quan ella era una nena, pràcticament no va conèixer? A partir d’un moment, llegits per la mateixa Marazzi, es fan presents fragments de cartes i del dietari de la mare, ingressada, pocs anys després de casar-se i tenir dos fills, en un centre psiquiàtric del qual no va sortir-ne. A la llum dels dietaris i les cartes, unes imatges d’aparent felicitat es veuen d’una altra manera quan tornen a ser mostrades: una mirada sobtadament trista, una fuga de malenconia, un gest de qui no és del tot allà. Em va atrapar un desassossec pensant en tantes dones atrapades en una vida que no han volgut viure. No tot allò que ens emociona ha de ser plaent.