“Les dones no podem deixar de remar”

Vaig començar a escriure Sota l’aigua (La Campana) abans, i ja tenia els personatges i la història quan es va publicar La noia del tren. Quan es va convertir en un best-seller el procés d’escriptura es va interrompre en diverses ocasions. A més, tenia una pressió afegida i vaig trigar tres anys a enllestir-la.

Vaig començar amb la història de les dues germanes, la Nel i la Jules, i la idea que tenien alguna cosa en el seu passat que cadascuna recordava de manera molt diferent, un fet que les va separar. A partir d’aquí va sorgir el poble i la comunitat que emmarca la història.

Naturalment m’interessa el lloc de la dona en la societat i els reptes a què s’enfronta, les relacions entre dones i com la pressió de la societat les afecta. De vegades ens podem jutjar o ens posem a la defensiva per culpa de la pressió que exerceix la societat sobre nosaltres.

No, no, tinc un germà, però totes les relacions familiars poden ser complicades. En el cas de les germanes, és clar que pot ser molt competitiva, sobretot quan són adolescents i estan experimentant una transformació en el seu cos que pot generar tota mena de tensions, fins i tot amb les amigues.

M’interessa la manera com es forma la memòria i com ens afecten les històries que ens expliquem de la nostra infància. Tothom ha tingut l’experiència de parlar sobre un esdeveniment familiar remot i veure com cadascú en conserva un record diferent. En el llibre, totes dues recorden un fet totalment determinant per a la seva relació, i mostra com les històries que ens expliquem potser no són del tot certes, però això no els impedeix agafar entitat. Aquest fet ha dividit les germanes i la Jules, la protagonista, no vol reviure aquesta època perquè resulta molt dolorosa per a ella, per això ha decidit fer una vida nova sense la germana.

Antigament a Europa, per saber si les dones eren bruixes, les ficaven dins l’aigua per veure si s’enfonsaven o suraven, era una mena de superstició, però també era una manera d’imposar control sobre dones que no encaixaven en la societat o que eren transgressores. El riu és aquesta línia que unia totes aquestes dones problemàtiques o difícils al llarg de les diferents èpoques, em servia per explorar com les dones havien estat controlades o pressionades per la societat.

Volia crear una atmosfera gòtica, com la d’una història de fantasmes, però sense entrar-hi de debò perquè aquestes dones que eren acusades de bruixes no ho eren. És cert que tenim Jules i Nickie que parlen amb les seves germanes mortes, però no s’ha d’entendre en sentit literal, sinó que és una manera d’aferrar-se a elles.

No ho vaig planificar des del principi. Primer vaig pensar que tindria tres o quatre narradors, però a mesura que vaig anar descabdellant la història, vaig crear aquesta comunitat en la qual tothom semblava tenir un secret. Tenia la sensació que el lector necessitava escoltar el punt de vista de cadascun. Entenc que pot ser una mica confús per al lector però també fa que se senti part d’aquesta comunitat. Beckford és un poble que m’he inventat inspirant-me en els paisatges de Northumberland, que són els paisatges del nord-est d’Anglaterra, que conec bé perquè hi he anat diverses vegades.

Crec que avancem i retrocedim i així anem fent, però en tot cas no podem deixar de remar. El més interessant de la Nel és que primer té moltes ganes d’explicar la seva pròpia versió de la història i després, en canvi, quan s’adona del que li ha passat a la Katie, s’obsessiona per explicar la veritat, tot i que això li portarà problemes. La seva filla Lena també és així, forta i poderosa, i té la determinació de dur les coses fins al final, malgrat que la societat intenti frenar-la.

A Anglaterra hi ha moltes iniciatives per intentar-ho aturar, però les noves tecnologies obren tota una nova manera de fer bullying. Ara tot és més complicat. Per això vaig situar la història als anys noranta, quan encara tot això no existia. Jo no vaig patir bullying així. Com tothom em vaig creuar amb assetjadors i amb persones que n’han patit al col·legi en major o menor mesura. Ara se’n parla més i fins i tot alguna celebrity ha confessat que en va ser víctima. Sovint es pensa que la gent que ha triomfat ho ha tingut tot fàcil a la vida, i moltes vegades és al contrari. S’oblida que les noies guapes, com la Lena al llibre, també pateixen bullying i es troben encasellades en els estereotips.

L’adaptació de La noia del tren em va agradar moltíssim, va ser fidel al cor de la història i Emily Blunt era molt bona com a Rachel. El mateix equip de DreamWorks ha comprat els drets d’aquest llibre, però en aquests moments estan parlant amb els guionistes per veure com s’adapta perquè serà més difícil. Hi ha molts personatges i encabir tota aquesta informació en una hora i mitja serà més complicat.