Música
música
novetat discogràfica
“No sentim que hàgim trobat mai cap fórmula de res”
La Iaia es reafirmen amb el seu tercer disc, Tornar a ser u –autoeditat i autoproduït–, entre els més grans exploradors sonors del pop català. A la recerca, aquesta vegada, d’una major “puresa” en les cançons, Ernest Crusats (lletrista, i amb qui parlem en aquesta entrevista), Jordi Casadesús i Jordi Torrents presenten un disc atrevit i ple de capes on rascar que, aquest estiu, faran sonar en festivals com el Vida, Canet Rock i l’Aphònica.
N’hi ha prou d’escoltar les primeres notes de la primera cançó, ‘No sé què fer amb la meva vida’, per concloure que el seu afany experimentador es manté indestructible.
Sí, no sentim que hàgim trobat mai cap fórmula de res. I com que anem escoltant constantment nova música i, per tant, rebent noves influències, ens motiva anar-ho plasmant en allò que fem.
Tres discos ja són prou com per concloure que el que menys els representa, potser, era el primer.
Em costa dir-ho... Sí, però, que Les ratlles del banyador (2012) tenia un punt de folk mediterrani que hem abandonat...
Han tornat a crear sons amb l’Ipad, com van fer a ‘On és la màgia?’ (2014).
No, aquesta vegada no. Sí que hem fet, però, unes quantes coses noves per a nosaltres: com ara fer cançons amb tres guitarres, utilitzar teclats analògics, fer servir diverses capes de violoncel...
S’hi capfiquen molt, en com volen sonar?
Sí, moltíssim. En aquest disc hem parlat més que no pas tocat i l’hem acabat fent, pràcticament, a base de converses. Hi havia dies que, al local, no fèiem més que xerrar...
Quines experiències han desembocat en el disc?
Hi ha una mena de reivindicació del fet que, tot allò que em passa, ho puc escriure i plasmar en cançons. Hem volgut ser nosaltres mateixos i transmetre una certa puresa, sense necessitat de crear àlter egos ni fer servir artefactes estranys...
A ‘On és la màgia?’, amb cançons fantasioses, n’hi havia uns quants...
Sí, era un disc complicat de defensar quant a discurs. El títol mateix, per exemple, mai no hem sabut realment què significava...
Són autocrítics.
Sí, hi ha una autocrítica bastant heavy metal dels treballs anteriors, inclús una certa negació. Les lletres de l’anterior no m’agradaven perquè no explicaven res que fos meu, així que volia, aquesta vegada, que les cançons em representessin i transmetessin alguna cosa, més enllà de les sonoritats i certs efectes especials.
A ‘Un i mig’, d’on surt el títol del disc, parla de l’amor per mitjà d’un joc de càlcul.
Sí, explicar l’amor amb metàfores numèriques em semblava una manera diferent d’apropar-me a les relacions. I, de fet, tot allò que sigui explicar la teva experiència d’una altra manera em fascina, ja que si canvies la forma de parlar-ne, l’experiència mateixa també es transforma. Les matemàtiques se suposa que són l’antítesi dels sentiments, de manera que parlar d’emocions a través dels números em semblava interessant...
Com és que, l’anterior disc, se’l disputaven unes quantes discogràfiques i, en aquest, han optat per la via de l’autoedició?
Hem fet números, sospesat pros i contres, i hem vist que aquesta era la millor opció atesa la dimensió d’un grup com el nostre. I també hi ha un component romàntic, és clar. Ara som totalment autònoms i, si per alguna raó acabéssim odiant aquest disc i el volguéssim descatalogar, ho podríem fer ara mateix i sense demanar permís a ningú.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.