Un Canet Rock d’avui
El festival registra el seu quart ple absolut consecutiu al Pla d’en Sala, on La Iaia ofereixen un directe elèctric i Gossos s’alien amb Alguer Miquel, de Txarango
El festival, que havia nascut de la nostàlgia dels 70, ara ja és una cita plenament de present
Quarta edició del Canet Rock i quart ple absolut. El festival obria les portes ahir a primera hora de la tarda amb el cartell d’entrades exhaurides penjat ja des d’uns dies abans. En un cap de setmana d’extrema activitat musical més de 20.000 persones van congregar-se al Pla d’en Sala per viure dotze hores de música ininterrompuda.
La cita ha atrapat ja la versió històrica, un fet simbòlic però significatiu. El festival que havia nascut de la nostàlgia de les edicions dels 70 ara ja és un festival plenament de present. Les picades d’ullet al passat quedaven reduïdes a una presència llampec de Josep Maria Mainat i el gros del cartell estava reservat a grups de nova fornada (amb el permís d’alguns clàssics com Jarabe de Palo o Sopa de Cabra). Segurament per això, es feia difícil detectar entre el públic possibles assistents d’aquells Canet Rock històrics.
Era un públic majoritàriament jove el que, ja a primera hora de la tarda, començava a entrar amb comptagotes al recinte del festival. Raska eren els encarregats d’obrir foc a ritme de ska per fer ballar els més matiners. Hora de Joglar els prenien el relleu amb el seu bonrotllisme contagiós, que de seguida connectava amb un públic cada vegada més nombrós. Swing amb aires llatins i balcànics és la recepta bàsica d’aquesta banda de la Garrotxa, que aconseguia convertir el recinte en un gran ball amb Tot és poc.
El tram inicial tenia en La Iaia el principal al·licient. Després de dos anys allunyats dels escenaris, els osonencs han tornat renovats, amb un disc que trenca amb el món oníric d’On és la màgia? (Música Global, 2014). L’endemà d’estrenar les noves cançons al Vida, el trio assaltava Canet per segona vegada amb un directe que guanyava densitat i electricitat respecte al disc i perdia, en part, el toc naïf que l’envolta. Començaven proclamant els seus dubtes vitals amb No sé què fer amb la meva vida i de seguida deixaven clar que no renuncien al passat. En només 45 minuts tenien temps de passejar el públic per algunes de les noves composicions i, alhora, oferir una extensa mirada als seus dos primers treballs abans de deixar pas als manresans Gossos, que amb col·laboració d’Alguer Miquel (Txarango) inclosa donaven la benvinguda a una nit que seria llarga.
