Cap a la terra promesa

Si reprenem el relat sobre Moisès, ens trobarem que el nen salvat de les aigües va rebel·lar-se contra l’esclavatge que els egipcis imposaven al poble d’Israel fins que va aconseguir que el seu poble fugís del poder dels faraons, travessés el mar Roig i viatgés cap a la terra promesa. Al llarg de la història del cinema hi ha hagut sempre una certa temptació messiànica de traslladar el relat de Moisès cap a altres territoris, fins al punt que és impossible entendre un gènere com el western, sense tenir present l’herència del llegat bíblic.

Resulta curiós, però, comprovar com un relat de ciència-ficció de caràcter distòpic, inspirat en un univers creat per Pierre Boulle l’any 1963, ha acabat desplaçant una part del seu interès cap a una relectura del mite de Moisès, en què la figura del simi César és el cabdill. En l’eix central de La guerra del planeta de los simios veiem un espai concentracionari on els simis són obligats a dur a terme treballs forçats i podem veure com es desenvolupa la seva escapada i la fugida cap a la terra promesa, entesa com un nou món allunyat de la violència generada pels humans. El caràcter excessivament messiànic que té aquest tercer capítol de la saga fa que perdi una part del seu encant.

En determinats moments, la pel·lícula s’encalla per descriure la vida en reclusió dels simis o per mostrar com es gesta la seva fugida i es perd la tensió i l’originalitat dels dos capítols anteriors de la saga. Sembla com si la promesa de dur a terme una obra èpica de grans dimensions es difuminés per acabar construint un relat que justifiqués l’origen de la distòpia sobre la destrucció del món i la transformació de les espècies.

L’element més interessant de La guerra del planeta de los simios no radica tant en les batalles i confrontacions, sinó en el retrat de la intimitat. El personatge que crea tot el nucli dur de la pel·lícula és el simi César. Al començament es mostra torturat perquè en el capítol anterior va haver de matar el seu amic Kobe perquè aquest havia propagat l’odi i estès el mal. César vol mantenir una certa distància pacífica, però la mort del seu fill i la seva muller el portarà cap a la venjança. Al llarg de tota la pel·lícula, César deixa de ser un simi comprensiu per passar a ser un simi torturat, dominat pel desig de venjança. Fins a quin punt César pot arribar a controlar els seus instints? Com pot apartar-se del mal que domina el nou univers distòpic? En voler-nos contestar a aquestes preguntes, Matt Reeves ens ofereix el millor d’una pel·lícula que juga amb l’espectacularitat dels blockbusters però no abandona ni la introspecció, ni el possible caràcter mític del relat.