A la seva celebrada opera prima La batalla de Solferino (2013), la directora francesa Justine Triet mostra una presentadora de televisió que, mentre cobreix la campanya de François Hollande per presidir França, ha de confiar en el cangur de les seves filles el dia en què aquestes reben la visita de l’exmarit, un home tan deprimit com violent. A Los casos de Victoria, la protagonista és una advocada amb dificultats per compatibilitzar la vida professional amb la familiar. També té dues filles i cangurs: un la deixa perquè ha de passar la vida amb les criatures sense ser l’amant de la mare; l’altre, al qual va defensar en un cas de venda menuda de drogues, la vol deixar perquè vol mantenir-hi una relació amorosa. I un exmarit, que li causa problemes en convertir-la en el personatge d’un llibre amb les seves ambigüitats entre realitat i ficció. La violència masculina també hi apareix de manera ambigua (i no sé si una mica frívola amb el pretext de tractar-se d’una comèdia) a través d’un amic a qui defensa de l’acusació d’intent d’assassinat per part d’una dona amb la qual sembla mantenir una relació masoquista de dependència.

Entre el cinema d’autor i el popular, inspirant-se en la comèdia esbojarrada del Hollywood clàssic, Triet aporta un altre retrat de la dona moderna a través d’un personatge esquinçat i a vegades desesperat entre la vida professional, les circumstàncies familiars, les carències íntimes i certa barra masculina. El caos esclata a la vida de Victoria, que alterna la psicoanàlisi i la vidència, i Justine Triet ho explora a la manera d’una cineasta llesta que a vegades sembla complaure’s en les seves ocurrències.