Un taxista a la deriva

Hi ha força pel·lícules que han aprofitat les particularitats dramàtiques que ofereix el món del taxi, com ara la mítica Taxi driver, de Scorsese, una sèrie de comèdies franceses produïdes per Luc Besson, l’espanyola Taxi, de Carlos Saura, i la molt recomanable El taxista ful, de Jo Sol. En llibre, però, és menys comú. El 2007, l’egipci Khaled al Khamissi va publicar el text de realisme social Taxi i ara ens arriba un altre Taxi, en aquesta ocasió una novel·la de Carlos Zanón que publica Salamandra.

Sigrid Kraus, directora de l’editorial, va comentar durant la presentació a Montjuïc, un dels molts escenaris de l’obra, que “l’estil de Zanón és gairebé de poeta”. I sense gairebé.

Nascut a Barcelona el 1966, Carlos Zanón ha publicat una desena de llibres de poemes, un parell de biografies musicals, un recull de relats i altres en antologies, centenars d’articles d’opinió i de crítica literària (fa anys que col·labora al suplement Cultura, d’aquest diari) i amb Taxi arriba a la cinquena novel·la.

Tot i que li va costar molt publicar la primera, des d’aleshores no ha fet més que guanyar respecte, lectors, premis... Amb la seva novel·la anterior, Yo fui Johnny Thunders, va guanyar el premi Hammet, per exemple.

El protagonista de Taxi és un taxista amb el sobrenom de Sandino, per un disc dels Clash, que “va a la deriva”:“ La seva feina és no saber on va, depèn dels clients. Trasllada el caos d’una banda a l’altra”, va explicar l’autor.

“El meu pare i els meus dos avis van ser taxistes. De petit pensava que era una feina fantàstica, fins que un dia el meu pare em va dir que no vas enlloc, que és la gent qui et diu on has d’anar.”

Però la novel·la no vol ser un documental sobre la professió. El protagonista és un taxista atípic –“és un personatge complex: lleial però faldiller, egoista però vulnerable... He intentat que els lectors hi tinguin empatia”– immers en un recorregut de regust homèric. “Mentre l’escrivia, veia l’Ulisses a tot arreu: a El nedador, de Cheever, a Mad men, a la La dolce vita...”

La trama té lloc al llarg d’una setmana. Lola, la dona de Sandino, dimarts al matí li diu el temut “hem de parlar”. Però el periple atzarós a què el menen els clients i el tarannà de Sandino li impedeixen tornar a casa. A banda de la seva cerca vivencial i sentimental pels carrers de la ciutat i les trobades amb les múltiples amants/sirenes, la trama s’enfila definitivament quan entren en joc un gruix de bitllets i unes pastilles de droga que van a parar a qui no toca, la màfia de la prostitució, del taxi, un exmosso que regenta el bar Olimpia, una companya taxista en perill...

Determinades situacions, reflexions (com ara la consciència de classe treballadora) i referents tenen molt d’autobiogràfic. “Quan escric m’ha d’importar allò de què parlo i, perquè m’importi, ha de parlar de mi. Em vull conèixer a través del que escric. Per mi, la literatura, si no és a través del que és autobiogràfic, és molt complicada de fer.” Zanón continua evolucionant estilísticament i ofereix fragments d’altíssim nivell. “Volia fer coses que no havia fet, assumir reptes tècnics, com ara que el protagonista sigui present a totes les pàgines.”

A més d’un retrat de Barcelona amb gran angular, de referents n’hi ha molts: cinematogràfics, literaris i musicals. “Els referents no els inflo per simular una alçada intel·lectual, però tampoc els rebaixo perquè tothom els conegui, els entengui.”

Zanón, que ja està escrivint el nou Carvalho i que al gener debuta com a director de BCNegra, a cada títol guanya més lectors fidels, fans. Després de llegir Taxi, s’entén.