Drama transgènere

Fa quatre anys, el xilè Sebastián Lelio va estrenar Gloria, una pel·lícula protagonitzada per una dona soltera a les portes de la vellesa que va tenir un recorregut amb èxit pel circuit de festivals internacionals i que va aconseguir el premi a la millor interpretació femenina –per a l’actriu Paulina García– a la Berlinale. Ara, Lelio torna amb Una mujer fantástica, un altre retrat femení –en aquest cas el d’una dona transgènere, que veu com mor la seva parella, un home madur– que està en el camí de repetir la seva bona rebuda. De moment, Una mujer fantástica ha guanyat diversos premis a Berlín –entre ells, el millor guió– i s’ha vist en festivals com ara els de Toronto i el de Sant Sebastià, on va inaugurar la secció Horizontes latinos. També ha estat preseleccionada per representar Xile als Oscar i als Goya.

A Sant Sebastià, El Punt Avui va poder parlar amb Lelio, per al qual Una mujer fantástica va més enllà de la descripció de les injustícies que pateix una dona transsexual: “La humanitat està travessant una crisi relacionada amb els límits de l’empatia i allò que es considera o no legítim. En la pel·lícula, l’únic personatge que no té un problema amb Marina, la protagonista, és el gos. Una mujer fantástica parla de la situació per la qual passa una dona trans, però ressona per una crisi de valors més general, i per això emociona.”

Una de les intencions del cineasta ha estat, doncs, evitar que la pel·lícula es limiti a una obra de denúncia, perquè “l’aspecte reivindicatiu n’és un, però cinematogràficament no em podia quedar en aquest nivell, que és molt bàsic; per fer-ho és millor escriure un pamflet. Fer una pel·lícula és un animal més complex que només una causa.” En aquest sentit, “Una mujer fantástica es pregunta sobre què és una dona i també sobre què és una pel·lícula”. Perquè també vol proposar “una reflexió sobre el cinema i sobre els gèneres; és una pel·lícula transgènere. No és un drama romàntic, ni una història de fantasmes, ni un thriller, i al mateix temps és tot això alhora. També té una mica de musical i de fantasia; fins i tot té alguna cosa de documental. Té una identitat que rebutja ser definida d’un sol cop, i d’aquesta manera es connecta directament amb el seu personatge principal”.

Tot i el dramatisme d’allò que explica, Sebastián Lelio fa a Una mujer fantástica un exercici de sobrietat emocional, evitant els excessos sentimentals i melodramàtics; a l’hora de construir el personatge va voler que fos “enigmàtic i contingut perquè és el recipient de les emocions de l’espectador, que hi pot projectar els seus temors i les seves fantasies”. I confessa que quan va presentar la pel·lícula a Berlín “esperava més divisions, pel tipus de pel·lícula que és. És més dura que Gloria, però ha estat molt ben entesa”.

La protagonista de la pel·lícula –que també està recollint elogis unànimes per la seva interpretació– és Daniela Vega, una actriu i cantant d’òpera transgènere. Explica el director que “quan va aparèixer la història de la pel·lícula, i quan encara ni tan sols sabia si l’acabaria fent, vaig parlar amb diverses dones transgènere i em van recomanar parlar amb Daniela. De la nostra primera trobada vaig tenir clar que, si rodava la pel·lícula, només ho faria amb una actriu transgènere. Primer va acceptar fer d’assessora, ens vam fer amics, vam incorporar aspectes d’ella al guió –com el cant– i finalment només ella podia ser la protagonista”.

Daniela Vega descriu Una mujer fantástica com, sobretot, “una història d’amor” i el seu personatge de Marina com una persona “molt digna, que no vol perdre el temps plorant”. I, tot i que la seva experiència personal no té res a veure amb la de Marina, “vaig incorporar emocions i capacitats artístiques meves per crear-la”.

Per a l’actriu, tot i que la pel·lícula està ambientada a Xile, el seu país, “la realitat allà no és diferent de la resta del món, pel que fa a la integració de les persones transgènere. No hi ha periodistes, metges o advocats transsexuals, i directors de cine només les germanes Wachowski. Hi ha un cert avenç cosmètic, un interès de l’art per acostar unes realitats a unes altres”.