De la pesantor a la lleugeresa

Durant pràcticament quaranta anys, amb companyia a Londres (Cheek By Jowl) i més recentment a Moscou, el director Declan Donnellan, junt amb l’escenògraf Nick Ormerod, ha posat en escena multitud d’obres clàssiques i algunes de contemporànies fent present la vivor del teatre amb la seva capacitat de dir-nos i reflectir-nos. Despullant l’escenari, centrant-se en el joc dels actors, el seu muntatge de Nit de reis (un dels textos més joiosos de Shakespeare, encara que impregnat del sentiment de pèrdua que Donnellan ha descobert com allò més persistent i revelador del dramaturg anglès, fins i tot en les seves comèdies) havia de ser una manera festiva d’inaugurar una nova edició de Temporada Alta. Tanmateix, com si no fos possible alliberar-se de la tensió política i els espectadors tinguéssim el cap en un altre lloc, es percebia alguna cosa rara dimecres al Teatre Municipal de Girona. Fins i tot hi havia forces localitats buides, sobretot als pisos superiors del teatre.

El cas és que va costar entrar en aquest muntatge de Nit de reis representat per un grup exclusivament masculí d’actors russos. A banda que l’obra presenta una certa confusió mentre van definint-se els personatges i es posen en joc enganys, disfresses i canvis d’identitat sexual, no ajudava a entrar-hi la mena d’atonia i pesantor que dominen a la primera part encara que s’hi introdueixi la bossa nova amb la qual Donnellan vol vitalitzar l’espectacle. Era possible recordar el dinamisme del muntatge de Nit de reis que el Propeller Theatre, també només format per homes, va representar al mateix escenari fa cinc anys. Al final de la primera part, però, alguna cosa va canviar a través del monòleg del majordom Benvolio (magníficament interpretat) que revela que ha sigut enganyat pels que el consideren un presumptuós: una carta falsa li fa pensar que la seva mestressa, Olívia, n’està enamorada.

Recordem-ho: Viola i Sebastià són dos germans bessons que, originaris de Messina, naufraguen davant de les costes d’Il·líria; cadascú creu que l’altre ha mort. Viola es fa passar per un home (el patge Cesari) i entra a la cort del duc Orsino, enamorat d’Olívia sense ser correspost. Això, mentre que Viola/Cesari s’enamora d’Orsino fent-li de missatger davant d’Olívia, que a la vegada s’enamora del fals patge. Amb l’arribada a Il·líria de Sebastià (gràcies al pirata Antonio, que li declara el seu amor) s’aclareixen les identitats i es procedeix a una definició reglada de parelles. Abans, però, hi ha tota mena d’equívocs, d’ambigüitats sexuals, que fan de Shakespeare un patriarca de la cultura queer. En l’algidesa de l’embolic, amb una excel·lent disposició dels intèrprets en un escenari ben il·luminat, el muntatge adquireix gràcia i lleugeresa, tot i que potser li manca subtilesa i li sobra el traç gruixut que sembla inevitable quan els homes fan de dones. Però, finalment, vam entrar-hi i vam recordar que el teatre ens és necessari. Els aplaudiments intensos semblaven un alliberament.