La Penyora dedica l’11è Festival Pepe Sales a l’enigma d’Elena Garro

Tot i estar considerada per molts com una de les millors escriptores mexicanes i llatinoamericanes –Borges deia d’ella que era “la Tolstoi mexicana”– i també com una precursora del realisme màgic, tot i que ella rebutgés aquest mèrit, Elena Garro (Puebla, 1916-Cuernavaca, 1998) va patir l’exili, la indigència al final dels seus dies i la manca del reconeixement que la seva obra mereixia: una injustícia que, en bona part, va ser conseqüència del seu matrimoni amb Octavio Paz, amb qui va mantenir una llarga i turbulenta relació de més de vint anys (1937–1959) i va tenir una filla, Helena Paz Garro (1939-2014). El Nobel mexicà mai no va permetre que el talent de Garro eclipsés el seu i va fer tot el possible perquè ella no tingués èxit en el món de les lletres. Quan es van divorciar, Garro es va convertir en la gran enemiga pública de Paz (“Visc contra ell”, va dir), fins convertir-se en víctima del seu propi personatge i, finalment, en la gran oblidada de les lletres mexicanes.

Amb aquest historial, Garro tindria ja prou mèrits per ser la protagonista de l’onzè Festival d’Art Independent Pepe Sales , que l’associació cultural La Penyora organitzarà a Girona entre el 26 de gener i el 7 de febrer de l’any vinent. Però, a més a més, Elena Garro va ser, a pesar dels seus orígens de classe alta, una activista a favor dels drets dels indígenes mexicans i contra la marginació de la dona a Mèxic, un país de grans contrastos, “tan ric i amb tantes diferències socials, i amb una misogínia tan arrelada” –com remarquen Consol Ribas i Lluís Llamas, de La Penyora, la doble ànima del Pepe Sales–, més encara a la seva època, quan el país americà es va convertir en receptor de molts exiliats de les guerres europees, que hi van trobar una societat pacífica i emergent, però no lliure de contradiccions.

L’onzè Festival Pepe Sales mantindrà els escenaris –La Mercè i el cinema Truffaut– i l’estructura de les deu edicions anteriors, durant què hi ha hagut unes altres tres dones homenatjades: Teresa de Jesús, Carilda Oliver i Renée Vivien. Amb elles, Elena Garro comparteix el caràcter apassionat i indomable i la lluita contra les convencions socials de la seva època, sempre amb la dona relegada a un segon pla. El Pepe Sales tornarà a convocar desenes de creadors de diferents disciplines –la literatura i les arts escèniques, plàstiques i audiovisuals– perquè creïn, de manera lliure i desinteressada, obres inspirades en el món literari d’Elena Garro: novel·les –Los recuerdos del porvenir (1963) està considerada una de les millors de la literatura mexicana–, poemes, contes, guions i obres de teatre. La Garro, com era coneguda a Mèxic, va mantenir una llarga relació extramatrimonial amb l’escriptor argentí Bioy Casares. Aquesta dona lliure va denunciar públicament la responsabilitat de part de la intel·lectualitat mexicana en la massacre de Tlatelolco (1968), per haver instigat els estudiants i haver-los abandonat a la seva sort. A canvi, la Garro va patir el rebuig i l’exili, sempre imbatible, sempre digna.