Els colors del temple

La Sagrada Família ha estat, és i amb tota probabilitat serà un projecte polèmic. La continuació del temple que Gaudí va deixar inacabat desperta tants odis com amors. Però si hi ha un element artístic que ha meravellat fins i tot els més detractors són els vitralls. Avui és impossible tancar els ulls i imaginar-se la Sagrada Família sense els seus vitralls. “Tampoc ens la podíem imaginar abans amb els vitralls!”, exclama l’autor d’aquesta intervenció monumental, Joan Vila-Grau (Barcelona, 1932), que ha dedicat 20 anys de la seva vida gairebé exclusivament a aquesta complexa obra.

“Els vitralls han donat vida a la pedra”, subratlla Vila-Grau, que fa molt poc ha culminat els últims sis dissenys, per bé que encara passaran anys abans no es col·locaran al lloc que els pertoca, la façana de la Glòria, on hi haurà l’entrada principal de la basílica. Falten anys, però tampoc tants. El 2026 podria ser l’any en què la Sagrada Família estigui, per fi, acabada. Vila-Grau va rebre l’encàrrec el ja llunyà 1999. Al llarg d’aquestes dues dècades, el procés creatiu ha estat “ric i interessant” i justament per això ara el vol compartir amb el públic, a la Sala Parés, on una exposició es capbussa en la teranyina d’aquarel·les que s’han acabat traduint en els vitralls.

“La feina prèvia queda amagada i és una llàstima perquè molts dels esbossos que ha generat el projecte tenen autonomia artística”, reivindica l’artista, hereu d’una saga de creadors, els Vila, que van passar tots per la Parés: l’avi Vila Cinca i el pare Vila Arrufat. Ara el seu fill, el també artista Eusebi Vila Delclòs, i el seu net, Joan Vila Boix, promotor de diverses iniciatives culturals, l’han ajudat a muntar l’exposició, que replica la posició dels vitralls al monument de Gaudí. Vila Boix convida a explorar les peces, que van des de la simple taca de color fins al disseny del vidre amb el seu plom i tot, com obres que superen la seva missió original. “Hi ha una nota de color que suggereix una posta de sol, i les anotacions de l’avi semblen ocells.”

En l’exposició Les formes de la llum (fins al 3 de desembre), llueixen una seixantena de treballs preparatoris (amb preus que oscil·len dels 700 als 2.000 euros). Però el nombre d’esbossos que ha produït Vila-Grau és molt més ingent. Quants? “Centenars... No els he comptat, com tampoc he comptat mai quantes finestres ni quants metres quadrats de vitrall he fet. No me n’he preocupat”, assegura. L’artista ha afrontat la instal·lació amb un primer repte: “Veure mentalment el finestral, les seves mides i la seva orientació, és a dir, l’impacte del sol.” “Al matí, la llum entra per la façana del Naixement, on predominen els colors més tendres i delicats, verdosos i blavosos, que són els que més afavoreix el sol ixent. A la tarda, els tons càlids de la part oest prenen força amb la seva llum preferida, la del sol ponent”, descriu.

Simfonia coherent

Vila-Grau és un gran entès de la teoria i de la pràctica del vitrall. En el periple artístic de la Sagrada Família, s’ha retrobat amb el concepte dels vitrallers medievals, segons el qual el recorregut del sol determina la coloració. “Però tampoc els he seguit al peu de la lletra. Hi ha hagut moments en què m’he deixat anar, o he confiat en l’atzar i en l’imprevist, perquè el que més em preocupava era caure en la monotonia. Cada vitrall té personalitat pròpia. I he tingut una visió global: cada finestral està relacionat amb els que té al seu costat i inclús amb el que té davant. L’objectiu era crear una simfonia coherent, no una fira de mostres de vitralls.” L’objectiu era crear “un ambient”, emfasitza. Vila-Grau ha vist gent plorar dins del temple corpresa per l’esclat de colors que tenyeixen la pedra, cosa que li fa pensar que aquest “ambient” té els seus efectes en els visitants. “Sempre dic que he fet un baix continu, tot i que els experts en música em corregeixen i em diuen que he fet una melodia.”

L’artista va tenir clar des del principi que el llenguatge més apropiat per gestar els vitralls era l’abstracció per contrarestar l’excés d’imatges que irradia la Sagrada Família. El cert és que Gaudí va donar poques pistes de la idea que tenia per als vitralls. “He fet un esforç per intentar respectar-lo, però a la meva manera i tenint present l’època en què som. I això en el fons també significa respectar Gaudí perquè ell, un geni avançat al seu temps, avui estaria plenament adscrit als corrents artístics contemporanis.”