Ajudar a pensar no és adoctrinar

L’any 1982 va publicar-se als Estats Units un llibre titulat The disappearance of childhood –‘La desaparició de la infantesa’–, escrit pel sociòleg Neil Postman. La seva tesi era molt clara. Postman considerava que des de l’aparició de la impremta allò que havia generat el concepte d’“infantesa” no era altra cosa que l’establiment d’un seguit de secrets per part dels adults. Hi havia uns temes als quals els nens no tenien accés perquè podien pervertir la seva innocència. Amb l’arribada de la televisió, s’havia produït un canvi radical. El secret havia deixat d’existir, tot es feia visible. Els nens podien trencar els tabús per accedir al món adult i conèixer allò que una determinada moral havia amagat. Pensem que Postman va escriure el llibre en l’era de la televisió, no existien ni internet, ni les xarxes socials, quan el concepte de postveritat ni tan sols havia estat imaginat.

Entre els secrets que configuraven la infantesa, en cap moment es parla de política, ja que els temes ideològics que conformen la política mai havien estat amagats a la infantesa. Les diverses societats sempre han cregut que l’escola pot ser un lloc de formació política. En les dictadures l’escola ha sigut un lloc clau per difondre el pensament del règim. Sota el franquisme l’adoctrinament polític s’anomenava formación del espíritu nacional. En canvi, lluny de l’adoctrinament, en les democràcies es considera que l’alfabetització política és essencial per crear futures cultures de la convivència i de la cohesió.

Davant tot això, és molt curiós veure com en plena era de la desaparició de la infantesa ha esclatat una campanya virulenta contra allò que alguns consideren “adoctrinament de l’escola catalana”. Es diu que els nens catalans estan abduïts perquè a les escoles es discuteix sobre l’independentisme i l’actualitat política. L’afirmació és paradoxal, sobretot si pensem que els mitjans de comunicació que ho han promogut són aquells que han fet saltar pels aires tota idea de premsa democràtica i han convertit el periodisme en un vehicle al servei de tot tipus d’adoctrinament populista. Alguns mitjans –i grups polítics– critiquen l’escola perquè és un lloc d’opinió i reflexió. L’atac és intolerable. No cal ser un expert en pedagogia per entendre que la gran reforma establerta en les escoles ha estat el pas de l’aprenentatge basat en l’acumulació cap a un aprenentatge crític on el que és fonamental és el respecte de les competències i els valors de la diversitat. Entre les competències bàsiques, hi ha la formació en el desenvolupament de l’esperit crític dels alumnes. L’escola ha de promoure l’esperit crític perquè en el futur hi hagi opinions lliures que permetin als ciutadans responsabilitzar-se i participar en la vida política. És necessari que l’actualitat política es filtri a les aules i que sigui discutida, perquè l’escola és l’espai essencial des d’on es fortifica el futur.

Tinguem-ho clar, la campanya massiva contra l’adoctrinament no és més que una forma de trencar de soca-rel la capacitat crítica de l’escola. Si l’escola no ajuda a pensar, en el futur tindrem nous analfabets polítics, i aquests faran possible que triomfi el veritable adoctrinament. L’escola és un espai que fa nosa als polítics que volen tensar la democràcia. Si convertim l’educació en un simple coneixement tècnic, es posarà en crisi el pensament i, amb ell, l’humanisme. La política deixarà de ser participació ciutadana per convertir-se en afirmació de la mediocritat. Ajudar a pensar no és adoctrinar.