cultura

Pla, més enllà de la censura

Destino publica un volum de notes inèdites de l’autor d’‘El quadern gris’ que revelen un catalanista granític i un crític ferotge amb el règim franquista

El volum aplega textos que Pla va treballar literàriament i tenia la intenció de publicar
“Emergeixen dos elements clars: que era un catalanista granític i crític amb el règim”
“Com a liberal conservador, Pla va guanyar la guerra, com a escriptor, la va perdre”

“Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionat, depriment, però, ¿què hi voleu fer?” Aquestes paraules de Josep Pla que ara ens arriben de manera pòstuma donen el to que modula Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, un volum publicat per Destino (en català i castellà) i que recull una sèrie de textos fins ara inèdits de l’autor d’El quadern gris.

Se sabia que Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) tenia previst publicar dos volums de “notes” en les Obres Completes (OC): Un que abraçaria les dècades dels 30 i els 40 i un altra que abraçaria les dels 50 i els 60. Finalment, però, només en va sortir un: el que fa el nombre 12.

Què va passar amb la resta de notes que no van integrar aquest volum, així com tampoc altres de similars –Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol– on se suposa que va anar a parar el gruix d’aquell primer material?

Aquí és on entra en joc el doctor en filologia catalana Francesc Montero, que es va submergir en l’arxivador etiquetat com a “notes disperses” i es va passar tres anys estudiant els manuscrits que es conserven a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. Va trobar dos manuscrits amb materials que van publicar-se al volum dotze de les Obres Completes i a Notes per a Sílvia, així com unes galerades que curiosament es conservaven a l’Arxiu General de l’Administració, a Alcalá de Henares, en què es pot veure els fragments que es van censurar, com ara els seus comentaris a Vicenç Ferrer i a Tayllerand. “En total vaig acabar treballant amb cinc feixos diferents, algunes manuscrites de Pla, que complicaven molt les coses perquè tenia una lletra diabòlica, i mirant què s’havia publicat i què no, examinant cada fragment i les diferents versions”, comentava ahir Montero, en la presentació del llibre. La sorpresa va venir de comprovar que molts d’aquests textos estaven escapçats, no s’havien publicat i romanien, per tant, inèdits.

Un Pla directe i crític

El volum resultant aplega, doncs, tots aquests materials agrupats en sis parts, segons la procedència, i permeten completar el projecte inicial de Pla de publicar un segon volum de notes. “Hem estat molt respectuosos amb la voluntat de l’autor i creiem que ens sembla fidel que s’acabi publicant aquest volum”, argumentava ahir Xavier Pla, director de la càtedra Pla.

Montero, de la seva banda, va insistir en el fet que aquests textos, de clara ambició literària, estaven pensats per ser publicats “algun dia”. “És un gènere afí a les Notes disperses, que ens remeten a l’home que hi ha al darrere i que entronca amb La vida lenta; són textos directes, sense embuts, molt crítics, perquè encara no havien passat pel sedàs de la censura i de l’autocensura, la qual cosa afegeix encara més interès.” Així mateix, el volum també respecta el caràcter fragmentari dels textos de llargades dispars (alguns dels quals amb dues versions), que configuren una mena de collage o zibaldone, una voluntat de “dispersió”, però, que ja tenia Pla a l’hora de publicar les Notes disperses a les OC.

Nova mirada a l’autor

L’aportació bibliogràfica d’aquest volum, segons Xavier Pla, s’afegeix a d’altres materials pòstums, com ara les cartes a l’editor Josep M. Cruzet i el volum La vida lenta (2014) per dibuixar un perfil de l’escriptor que pot sorprendre: “Emergeixen dos elements ideològics clars: que era un catalanista granític –no és nacionalista, és cert– i la visió extremament crítica envers el règim franquista, que qualifica d’‘abjecte’, la qual cosa no vol dir que tampoc no fos un col·laborador amb alguns elements del franquisme.”

Una altra constatació que emergeix d’aquest volum: “Hi ha una diferència entre el que publicava, que passava per la censura, i el que pensava.” En aquest sentit, Pla parla del règim com d’un “embassament de merda de dimensions titàniques” i respecte a Catalunya parla de “malaltia col·lectiva catalana”, producte de tres segles de dominació d’un poble que no ha acabat d’adaptar-se. “Pla invoca directament a Espanya, dient que es pot conquerir amb enrauxament, però que per colonitzar cal intel·ligència”, assenyalava Montero, que també és membre de la càtedra Pla. “Tres dècades després, les circumstàncies sembla que no han canviat gaire, almenys ara es poden publicar, però de fet som davant d’un Pla molt actual.”

Un altre exemple d’aquest Pla “sense embuts” és el passatge en què fa referència a Carner i en el que defensa que ja no té sentit el seu exili forçós, o bé quan tracta de les relacions entre els dos sexes, així com alguns records de joventut. “Pla era conscient que tot això no ho podia publicar i revela la mirada desencisada d’un observador crític i sensible de la realitat”, va dir Montero.

Un vencedor vençut

D’altra banda, els responsables de l’edició van voler deixar clar que no es tracta de cap “operació” editorial i que “han emergit els textos que hi havia”, sense censura. “És el Pla del catalanisme privat”, va dir l’editor Jordi Cornudella. Això duu a pensar en l’evolució ideològica de Pla. “És un tema complex i forma part de la història de Catalunya: Com a liberal conservador, Pla va guanyar la guerra, com a escriptor la va perdre, i aquesta contradicció l’arrossegarà tota la vida”, va argumentar Xavier Pla. I conclou: “Pla és un vencedor vençut, perquè es pensava, per exemple, que Franco acabaria permetent que es publiqués un diari en català, i això no va passar.” També va assenyalar el seu aïllament progressiu: “Finalment va guanyar el fet que volia ser un escriptor en català i no un mer integrant del règim”.

Quatre epistolaris en camí

Som davant d’un escriptor grafòman, que va escriure cada dia dels 15 als 83 anys . Això vol dir milers de manuscrits que es conserven a la Fundació Pla de Palafrugell, que treballa en coordinació amb la Universitat de Girona i l’Editorial Destino sota l’aixopluc de la càtedra Pla. Aquesta gran quantitat de material fa dir a Xavier Pla, director de la càtedra, que encara poden haver-hi “sorpreses”. En tot cas, ara per ara treballen a recuperar epistolaris, malgrat que sovint es troben que, així com Pla conservava totes les cartes, no feien el mateix els seus interlocutors. El 2018 sortirà l’epistolari amb Gaziel, i estan en preparació els epistolaris amb Jaume Vicens Vives, amb Francesc de Borja Moll – “molt interessant des del punt de vista personal”, diu Pla– i amb Joan Estelrich –“amb molts alts i baixos apassionants”.

Alhora s’estan digitalitzant els retalls de diaris que conservava Pla referents a articles apareguts a la premsa catalana i espanyola en què ell apareix. “No té un interès essencial, però ens ajuda a comprendre el personatge.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia