Es diu Ricardo Funes, és peruà, conserva amics mexicans de la joventut i, exiliat del seu país, viu des de fa vint anys a Catalunya, on escriu febrosament contra la mort després d’haver treballat de vigilant nocturn en un càmping a la costa i de venedor de bijuteria ambulant. No hi ha cap semblança amb la realitat que sigui pura casualitat, de manera que si el lector detecta en l’argument d’Últimas palabras en la Tierra (Gadir), la darrera novel·la del navarrès Javier Serena, alguna relació amb la vida del xilè Roberto Bolaño, l’haurà encertat.

No és la primera vegada que Serena s’inspira en algun dels escriptors que admira per armar els seus propis llibres: fa dos anys es va servir de Javier Coll per recrear-ne la biografia a Atila. Un escritor indescifrable (Tropo Editores), i ara s’endinsa en els enigmes d’un autor de culte com Bolaño. En la novel·la, el nom i la nacionalitat del protagonista són inventats, com també els llocs de les ciutats on acaba establint-se, com ara Blanes, que experimenta una mínima transformació per esdevenir Lloret de Mar en la ficció. El personatge de Ricardo Funes comparteix amb Roberto Bolaño “el fet d’haver viscut l’exili i les penalitats d’un autor que tarda molts anys a donar-se a conèixer i a triomfar, però també el fet que els queda poc temps de vida”, explicar Serena, nascut a Pamplona el 1982. “És una obra de ficció, però està inspirada en la vida de Roberto Bolaño i algunes fites de la seva biografia queden reflectides en el llibre, però de manera lliure”, aclareix.

Últimas palabras en la Tierra està explicat a través de tres veus narratives: un amic del protagonista que col·labora a La Vanguardia i que representa un escriptor d’èxit sostingut; la seva dona, que recrea la vessant més íntima, i la del mateix Funes, que apareix al final i que dona sentit als misteris que planen sobre la seva vida. A banda de Lloret-Blanes, altres escenaris del llibre són Besalú, Castelldefels i Barcelona.