Maria Lluïsa Borràs, crítica d'art i activista

Vaig conèixer Maria Lluïsa Borràs a la redacció de Destino. La recordo, sobretot, per la seva col·laboració regular en els números monogràfics que Josep Vergés va posar en marxa a principis dels setanta amb l'objectiu d'intentar allargar la vida de la revista. En aquests números, es parlava de tot: des de la història del Far West fins a la biografia dels grans personatges del segle XX. Els articles eren llargs, ben escrits i excel·lentment documentats, redactats per especialistes i per un reduït nombre de col·laboradors de tot terreny, entre els quals Rafael Abella, Mariano Fontrodona i, naturalment, Néstor Luján. La màxima autoritat en matèria d'art era Joan Teixidor, soci de Vergés a l'editorial Destino, un conservador amic dels artistes d'avantguarda sobre els quals sovint escrivia articles laudatoris en la seva secció habitual titulada Media Columna (Néstor deia que era massa mandrós per escriure una columna sencera). Tinc davant meu els números de Destino corresponents al 27 de març i al 25 de setembre del 1971. La part monogràfica del primer està dedicat al capítol XVIII de la sèrie La historia que sobrevive: París -Montmartre. El nacimiento del arte en el siglo XX, i la portada reprodueix una pintura del douanier Rousseau. Maria Lluïsa Borràs hi escriu un article sobre Los artistas de Montmartre, al costat d'altres textos de Néstor Luján, Álvaro Cunqueiro, José Corredor Matheos, Josep Pla, Joan Teixidor, Xavier Montsalvatge i Sebastià Guasch. El segon d'aquests números està dedicat al quart centenari de Benvenuto Cellini, l'«aventurer genial», com se'l qualifica en la portada, un dels millors orfebres de la història de l'art i, a la vegada, artiller, homicida, amic de reis i papes i autor d'una autobiografia excepcional per la qual desfilen alguns dels personatges més importants del Renaixement. Maria Lluïsa Borràs hi escriu sobre els treballs escultòrics de Cellini.

En aquells anys, a principis dels setanta, Maria Lluïsa Borràs participava d'una manera directa, activa i apassionada en les iniciatives més importants del món artístic barceloní. Gran amiga del barretaire Joan Prats, ella va ser la persona, juntament amb Francesc Vicens, que va triar les pintures de Joan Miró que anirien a parar a la fundació que encara estava per fundar. Ho va fer després de l'exposició antològica de Miró a Saint Paul de Vence, que va inaugurar el ministre Malraux, i poc abans de la gran exposició de Joan Miró a Barcelona, l'any 1968. Maria Lluïsa Borràs va formar part, durant uns quants anys, del cercle íntim del pintor, tot i que, finalment, no va ser nomenada directora de la fundació, tal com a ella li hauria agradat i tal com va explicar posteriorment en un llarg article publicat a La Vanguardia. Assídua a les tertúlies que s'organitzaven al domicili d'Antoni Tàpies, va ser de les primeres d'apostar per Joan Brossa.

Aquesta feina d'articulista i d'activista –en aquells anys no hi havia gaires institucions que protegissin les obres dels artistes–, i també la de comissària d'exposicions, la va compaginar amb l'estudi sistemàtic d'alguns dels grans artistes del segle XX. Maria Lluïsa Borràs ha escrit la biografia definitiva de Picabia, i a aquesta ingent obra d'investigació s'hi va dedicar, durant uns quants anys, amb la seva reconeguda tenacitat.

Vaig veure per última vegada Maria Lluïsa Borràs aquest estiu passat a la seva casa de Palafrugell, on vivia. Ja estava malalta. Li havia demanat una entrevista per parlar del notari Raimon Noguera, al qual ella havia conegut molt de prop. En alguns dels moments difícils que havia viscut, ell l'havia ajudada amb eficàcia i discreció. Maria Lluïsa Borràs em va explicar algunes anècdotes sobre les relacions entre Joan Miró i Maegth, el seu marxant, interessants i significatives, i que he incorporat en la biografia que he escrit del notari Noguera. Pocs dies després de la meva visita, Maria Lluïsa Borràs va ser ingressada en un hospital. En el moment de la seva mort, crec que és de justícia recordar aquesta dona valenta, sàvia, apassionada per l'art, exponent d'una època en què encara hi havia moltes coses per fer.