Un camí artístic de 140 anys

Quan només tenia 16 anys, Ramon Casas va exposar per primer cop una pintura seva a la sala Parés: el paisatge boscós Sant Hilari. La crítica, sorpresa per la pinzellada solta de l’adolescent Casas, va qualificar l’obra de “boceto pintat amb notable facilitat”, de “paisatge d’impressió” o d’“una taca de color ben apuntada”. El 1882 tanta modernitat a l’hora de pintar encara aclaparava. Ara aquest oli torna a estar penjat a la paret de la sala barcelonina amb motiu d’una exposició que rememora els 140 anys de la galeria, no només la més veterana de la ciutat, sinó també de l’Estat espanyol.

Tal com deia Joaquim Folch i Torres el 1925, la sala Parés “és quelcom de molt lligat a la història espiritual de Barcelona”. La tradició d’aquest espai, que ara regenta Joan Anton Maragall, fill del segon propietari de la sala, és ben vigent i forma part inherent del circuit artístic de la ciutat.

L’exposició que ara rememora la llarga història de la galeria evoca alguns dels moments crucials viscuts per la sala, que va fundar Joan Baptista Parés a l’estil de les botigues d’art de l’època. No hi falten obres dels artistes més importants que van passar per la sala: Casas, Rusiñol, Anglada Camarasa, Mir, Togores, Nonell, Josep Amat i Roca Sastre. Un dels al·licients de la mostra és veure obres que la galeria ha recuperat per poder tornar-les a penjar a les seves parets. A més, la majoria tornen a estar en venda.

El 1877 Parés va transformar un primer negoci d’estampes, materials per a pintor i marcs en un sala d’exposició comercial, que tenia ben poc a veure amb les galeries actuals. El comissari de l’exposició i autor del catàleg, Sergio Fuentes, explica que Parés va tenir un gran èxit comercial exposant les tendències de l’època. “Hi havia pintura anecdotista i de gènere, com la de Romà Ribera, però també el paisatge, amb Martí Alsina i Modest Urgell.” Les obres s’exposaven omplint les parets de dalt a baix. “Tenien horror vacui”, bromeja Fuentes. Primerament, les exposicions eren sempre col·lectives, però també hi va haver monogràfiques d’artistes com Eliseu Meifrèn, Baldomer Galofré i Josep Cusachs.

L’exposició dedica un apartat a recordar les sis mostres que van protagonitzar conjuntament Casas, Rusiñol i Enric Clarasó, del 1890 al 1924, quan ja eren artistes consolidats. Els tres noms van esdevenir marca de la casa. Sergio Fuentes recorda que en aquell moment la galeria va introduir unes novetats que van ajudar a l’èxit del negoci: els vernissages i dedicar els primers dies de les exposicions a visitants exclusius. En aquest apartat, es pot veure una magnífica obra de Rusiñol, Pelando la pava, i Júlia en grisos, de Casas.

La Parés, però, no es va saber adaptar als nous temps i cap a mitjans de la dècada dels anys vint el negoci va entrar en decadència. Va ser aleshores que, el 1925, Parés va traspassar la galeria a dos fills del poeta Joan Maragall, Joan Anton i Raimon. Els Maragall van incorporar a la galeria artistes noucentistes però també altres catalans que havien triomfat primer a París, com Josep de Togores i Manolo Hugué. La Parés acabaria convertint-se en tota una referència, no només en l’aspecte artístic –amb una línia estètica basada en la figuració–, sinó també en el de gestió, ja que va implantar aquí el contracte d’exclusivitat dels artistes. El recorregut cronològic de l’exposició es tanca el 1988, any en què la sala es va remodelar.

La Trama, tancada

L’actual propietari de la sala, Joan Anton Maragall, remarca que la Parés ha estat “un model” al llarg de la seva història pel que fa a la relació entre artista i galerista. Enguany, la sala ha iniciat una nova etapa, ja que s’ha tancat la galeria Trama, oberta el 1991 i que darrerament ocupava la segona planta de la sala i es dedicava a tendències més contemporànies. “Les línies de treball de les dues galeries ja s’acostaven molt i no hi havia diferències entre una i altra”, diu Maragall. Ara es prepara, per exemple, una mostra sobre dibuixos satírics sobre la situació política, “que avui en dia són al calaix d’alguns artistes”.

Maragall lamenta que, malgrat la tímida remuntada econòmica, encara no s’hagi recuperat el flux de visitants a les galeries. “Hauríem de dir ben clar i fort que la cultura és un servei social. Sense ella la persona s’empobreix individualment i es ressent la convivència de la societat”, sentencia.