Sixena, la història falsejada

El primer que es troben els visitants del monestir de Sixena a l’empolsegada esplanada on aparquen els cotxes és un panell informatiu en què s’acusa les “milícies catalanes” d’haver destruït la Verge del Cor, un dels objectes artístics més preuats del cenobi. Una benvinguda gens innocent. Ara bé, poques mentides són més fàcils de desmuntar que aquesta. Només cal recórrer al llibre d’història local de referència, de Julio Arribas Salaberri, testimoni directe de la fúria iconoclasta als albors de la Guerra Civil espanyola. Incís: cal recórrer al llibre original editat el 1975, no al que va retallar dos anys després l’Instituto de Estudios Sijenenses per amagar que van ser les Joventuts Llibertàries del poble les que van fer una foguera amb la talla medieval per escalfar-se del fred de la tardor.

Tant li fa: el panell, descolorit pel sol intransigent dels Monegres però amb els logos de totes les institucions aragoneses ben visibles, continua allà. I no és l’únic element distorsionador que s’ha escolat en el conflicte que enfronta Catalunya i Aragó per la propietat dels béns del monestir. Les autoritats de la comunitat veïna s’han aferrat a un “tòpic” per legitimar la reclamació del disputat tresor: Sixena va ser víctima dels incontrolats que van sortir de Catalunya cridant “anem a cremar Aragó”.

Aquest és el lloc comú sobre el qual s’ha escrit, i s’intenta continuar escrivint, la història de les terribles destrosses patrimonials en terres aragoneses als inicis de la contesa bèl·lica. Però amb les recerques més recents dels estudiosos seriosos, queda reduït a cendres. Les mateixes cendres que van arruïnar el monestir de Sixena tenen molt a dir per fer miques aquests relats manipulats hereus del franquisme i avui estranyament reviscolats.

O no tan estranyament. A recer de l’actualitat del litigi, els historiadors de l’art Carmen Berlabé i Alberto Velasco, conservadors del Museu de Lleida, han escrit un estudi pioner farcit de proves contrastades que il·luminen el fosc episodi de l’incendi, saqueig i destrucció del monument tot posant-lo en el context de les accions de salvaguarda i vandalisme en edificis i objectes religiosos de tot el Bisbat de Lleida, del qual Sixena llavors formava part. Violència i estralls contra el patrimoni artístic lleidatà durant la Guerra Civil espanyola és el capítol d’una publicació promoguda pel Memorial Democràtic que recull les ponències d’unes jornades sobre el conflicte bèl·lic que es van dur a terme a Lleida, a Girona i a Tarragona.

El treball dels dos especialistes lleidatans és la versió acadèmica d’un article divulgatiu que Velasco va publicar el 2016 a El Punt Avui per contrarestar els atacs furibunds de polítics, periodistes i historiadors aragonesos, conxorxats per fer responsables de l’incendi del monestir de Sixena les columnes anarquistes sortides de Barcelona. “No hi ha ni una sola font documental que ho acrediti”, exclama Velasco, que en l’estudi que firmen amb Berlabé han recopilat “totes” les fonts que es coneixen, i d’altres d’inèdites que han trobat en el procés d’investigació. I “totes, tant les catalanes com les aragoneses, siguin de dretes o d’esquerres, assenyalen el comitè local”.

L’objectiu de la monografia va fins i tot més enllà de Sixena i, en consonància amb altres recerques raonades, desmenteix aquest “tòpic” que ha arrelat en moltes altres regions d’Aragó, sobretot a la Franja. El text de Velasco i Berlabé s’entronca així amb un treball del 2014 de la historiadora Assumpta Castillo centrat en la comarca de la Llitera, i en el qual s’aporten documents que demostren que “molts militants d’esquerres de la zona es van treure les puces de sobre tot endossant els seus actes violents a personatges estranys vinguts de lluny: en concret, de Catalunya”.

El que és diferent en el cas Sixena és que ha agafat una dimensió política i mediàtica amplificada que “perpetua un discurs mancat de fonament històric que pretén l’exculpació dels veïns del poble i de retruc aprofundir en la culpabilització d’agents externs arribats de Catalunya, a qui s’acusa de cremar el monestir”, denuncien el tàndem d’historiadors de l’art. El més inaudit és l’ús maquiavèl·lic que n’estan fent alguns historiadors aragonesos, veterans com Guillermo Fatás, que ha arribat a dir que l’instigador principal va ser el president Lluís Companys, o de baix perfil però amb un fort predicament popular com Marisancho Menjón, que invoca un dissortat veí del poble, el militant cenetista Antonio Lerín Villas, per demostrar l’autoria catalana de l’incendi. “Lerín Villas estava pres a Osca quan el 1943 va declarar tot d’una que la barbàrie tenia signatura catalana, tot i que després va afirmar que no en sabia res.”

Sobre ell pesava una condemna a mort per, entre d’altres delictes, haver encès la metxa al convent junt amb nou veïns més. Aquests deu sospitosos, tots del comitè local, són els que l’alcalde i el secretari de l’Ajuntament van assenyalar acabada la guerra en l’expedient de la causa general franquista, amb un afegitó que no deixa gaire marge per als dubtes: el monestir va ser blanc de les ires de “gairebé la majoria de veïns”. El mateix es pot llegir en l’informe signat pel cap de la Falange: el comitè local va ser el que va promoure “tots els crims i abusos que es van cometre al poble”. En sintonia amb el que va apuntar el capellà en l’enquesta que el Bisbat de Lleida va enviar a totes les parròquies per avaluar els danys que havien sofert: “En general, el poble va secundar l’obra destructora; els principals responsables eren d’aquesta [localitat].”

Això pel que fa a les fonts del bàndol dretà. En el de les esquerres, desorientat Lerín Villas a part, hi ha el valuosíssim testimoni de Julio Arribas Salaberri, escrivà del comitè local. Sovint se l’ha de llegir “entre línies”, avisa Velasco, perquè és comprensible que no volgués reobrir “velles ferides amb la gent amb la qual es creuava cada dia pels carrers del seu poble”. Però d’ambigüitats, cap ni una. “Quan es refereix a la relació dels veïns amb el monestir, deixa clar que per a molts era el símbol de l’opressió des de l’edat mitjana”. “Li tenien ganes”, rebla Berlabé. Res a veure amb la imatge angelical i desvalguda que des d’Aragó s’intenta difondre avui de la comunitat de monges que ocupava el cenobi des del segle XII. Eren “las dueñas y señoras”, escriu Arribas Salaberri a Historia de Sijena. Vet aquí una dada per reflexionar-hi: tots els càrrecs públics eren nomenats per elles. “Els veïns no van donar cap importància a la destrucció de Sixena (...). Per atavisme racial, el monestir els va ser sempre indiferent, per no dir inclús per alguns odiat.” Això va escriure l’historiador de capçalera de Sixena.

La memòria s’ha acabat adulterant amb massa facilitat. El contradictori testimoni de Lerín Villas va ser presentat per l’Ajuntament de Vilanova de Sixena com a prova al judici de les pintures murals de la sala capitular que es va celebrar fa tres anys. Manipulat, és clar. I amanit amb la teoria que l’alcalde de la localitat, Ildefonso Salillas, fa servir per encendre encara més, mai per sufocar, la polèmica. Salillas insinua que els catalans van cremar el monestir dins d’un pla malvat tramat per endur-se la seva principal joia: els frescos de la sala capitular. El que va ser una de les operacions de rescat patrimonial més heroiques de tota la guerra, ja que va posar en perill la vida del seu artífex, Josep Gudiol, ha acabat degenerant en la ment de molts aragonesos en un robatori premeditat per part d’una colla de depravats. Falsejar la història porta a aquestes coses.