L’etern Ulisses

Lluís Alpera va néixer durant un intens bombardeig dels franquistes sobre la ciutat de València el 1938. Aquest fet ha marcat un caràcter indòmit que l’ha portat a diferents transformacions, de ser el poeta realista valencià més important de la dècada dels seixanta fins a una època barroca i sensualista als vuitanta i noranta que va derivar cap a uns poemes de reflexió que abasten els diferents mestratges de la seva carrera. Sempre s’ha confessat devot de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu, entre d’altres coetanis, però la visió ha estat clàssica, cap a la mirada a l’horitzó del gran Ausiàs March, el primer i més gran poeta de la nostra literatura.

Tota aquesta evolució la podem trobar al volum Ulisses i la Mar dels Sargassos, una molt interessant compilació prologada per Antoni Ferrer i que abraça dels primers llibres, com ara Temps sense llàgrimes –amb poemes datats el 1958–, El magre menjar i el fonamental Dades de la història civil d’un valencià. Són poemaris d’indubtable militància en els corrents de l’esquerra d’oposició al franquisme però que denoten, així mateix, el seu gust pel llenguatge, les figures nítides, la calidesa i l’amor per les dones i la família. Alpera és, com March i Estellés, un poeta voluptuós que no es conforma amb la reivindicació i la queixa.

Això ho va demostrar en el següent cicle de la seva obra, amb un llibre impactant, Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus. No cal dir que molts de la nova generació dels anys vuitanta vam quedar groguis davant d’aquest esclat de colors i sentits. Després de la trilogia barroca, Alpera començaria un període de reflexió, en alguns moments dubitatius, jo crec que en sintonia a la maledicció que va patir el País Valencià amb la follia del PP local. En fi, sociologia al marge, l’edició, amb el suport de les diputacions valencianes i editat de manera magnífica a Benicarló, conté moltes joies de l’univers del poeta, fins i tot un epíleg extraordinari de proses poètiques, que als vuitanta anys toca de nou el cim i demostra perquè serà un clàssic.