El Caixafòrum rastreja la modernitat del Segle d’Or

El barroc és el clarobscur, la il·luminació escenogràfica, fins i tot la truculència, però també el triomf del joc i l’artifici, de l’engany de l’ull, dels espais de la privacitat i la bullícia de la festa. I més encara: per a l’experta en pintura del Segle d’Or Mayte Garcia Juillard, és sobretot una de les portes més fascinants cap a la modernitat, no només per l’auge del col·leccionisme, el naixement de la figura del marxant o la irrupció d’una nova classe social mundana i consumista com la burgesia, sinó sobretot perquè molts artistes dels segles posteriors hi giraran la vista embadalits, des de Goya als impressionistes fins arribar a Bacon o Soutine. Un dels quadres de l’exposició Pintura flamenca i holandesa del Museu de Ginebra, que s’inaugura avui al Caixafòrum Girona, és tremendament revelador en aquest sentit. Jan Victors hi va representar un bou escorxat que de seguida fa venir al pensament el bou de Rembrandt, obert impúdicament a la vista de l’espectador, amb el costellam dramàticament il·luminat en una clara al·legoria del sacrifici de Crist. Però Jan Victors agafa el motiu per explicar una altra cosa, quasi inadvertida: un acudit, una entremaliadura infantil, que desarma la gravetat de l’escena i la torna terrenal, quotidiana, quasi familiar. “Aquesta pintura mai no passarà de moda, ni per la tècnica ni pel missatge”, assegurava ahir Mayte Garcia, conservadora del Museu d’Art i Història de Ginebra, del qual procedeixen les 48 obres que s’exposen fins al 19 d’agost a Girona. L’exposició, que ja s’ha pogut veure al Caixafòrum de Lleida i a partir del setembre viatjarà al de Tarragona, presenta una setena part dels fons de pintura flamenca i holandesa dels segles XVI i XVII del museu suís, i entre les peces més espectaculars n’hi ha d’artistes com ara Pieter Brueghel el Jove, Cornelis Cornelisz, Philips Wouwerman o David Teniers. Organitzada en cinc àmbits (el retrat, l’al·legoria i la història sagrada, la vida quotidiana, el paisatge i la natura morta), en cada secció es descobreixen missatges ocults, detalls inesperats i sorprenents, en què res no és el que sembla i el més semblant a la realitat és pur engany. “El principal concepte que inventa el segle XVII és el desengany, que impregna tots els àmbits de la vida, i també la pintura, per això ens hi reconeixem amb tanta facilitat”, comentava la comissària de la mostra recordant l’atracció que sentirà tot el barroc per les vanitas, per la representació de la fugacitat i el marciment, però també el gust per l’artifici, per la representació de perspectives impossibles fins al vertigen (les arquitectures enigmàtiques d’Escher es prefiguren en les vistes tortuoses de les esglésies flamenques), o pel detallisme extenuant amb què es recrea cada gotim de raïm, el pètal més humil o les cloves de musclo escampades sota la taula encara parada. Pel que fa al paisatge, Mayte Garcia va subratllar l’oportunitat de descobrir l’obra de Jan Joseph van Goyen i Roelant Savery, els “herois” dels impressionistes francesos i de l’escola anglesa del XIX.