“No hi ha reptes fins que surten a la tertúlia”

(M.P.) Una colla d’amics que quedàvem per fer tertúlies. Vam entrar en contacte amb l’associació ProArtPenta que tenien una casa llogada al carrer Massevà per fer exposicions. Tots ens coneixíem i l’estiu del 1992 ens van oferir exposar i trobar-nos al pati per continuar fent les tertúlies.

(M.P.) Entre el pati i l’eixida. Al costat de l’arbre vam decidir que seria els dimarts el dia de tertúlia i ens va donar el nom al col·lectiu. La casa va ser la seu fins que es va vendre. Inicialment érem una bona colla, Rovira Brull, Pepe Novellas, Manuel Contreras, Miguel Benítez, Salva Soler, Pere Viada, Manuel Prieto, Artur Pal...

(M.P.) Volíem fer actuacions artístiques que sortien a les tertúlies. Vam dissenyar uns fulls del Llimoner on cada pintor interpretava a la seva manera un poema. Vam fer-ne una dotzena i eren serigrafies fetes a mà per Raúl Capitani que després regalàvem a un centenar de persones de l’àmbit cultural. Va ser l’arrencada de tot plegat. Un any després plantejàvem fer exposicions col·lectives.

(M.P.) L’any 1997 es va celebrar el 75è aniversari del primer concurs de flamenc promogut per Manuel de Falla. L’any següent era el centenari de García Lorca i des del col·lectiu vam escriure i il·lustrar setze cants flamencs, dels més durs. Per molts va ser una sorpresa perquè no estaven familiaritzats amb el flamenc. Volíem anar més enllà del fandango i les castanyoles, la imatge més franquista. Es van fer cants i obres de la gent del camp i les tradicions populars.

(M.P.) Va estar a Còrdova i fa quatre anys va tornar a viatjar a Sevilla com a celebració del flamenc com a Patrimoni de la Humanitat.

(C.S.) Entre tots ho decidíem, segons el que s’exposava a la tertúlia. Vam plantejar el dimoni com a figura desprestigiada a partir dela frase Non serviam, que el dimoni va dir a Déu. D’aquesta etapa és el càntir que va modelar la Laia Contreras i que també s’exposa. Tots hi vam participar i es va cedir al Museu del Càntir d’Argentona.

(M.P.) És la més potent de totes i buscava una mirada irònica i còmica del casament com a fet social. Són vint-i-sis peces de gran format. Es va fer una presentació amb un casament fictici que es pot veure en una de les projeccions a l’exposició, i també la del desert.

(M.P.) Hi vam anar dos cops. Primer per fer una exposició sobre la dona conjunta amb artistes d’allà i que es va poder veure a Mataró quan es va inaugurar la Nau Gaudí. Després ens va convidar el govern d’Alger i vam fer una gran acampada amb milers de tuaregs al desert. Vam cedir obres al fons del museu del desert de Tamanrasset.

(C.S.)Es van fer fins a dotze edicions coincidint amb el cap de setmana abans de les Santes. Volíem que la gent passés pel carrer i que veiés que es feien coses com s’havia viscut a finals dels anys 60. Vam convidar els més joves per moure les arts escèniques, la poesia, el teatre... Es feia un gran mural del grafiter Mateo Lara sobre algun personatge o un fet destacat.

(C.S.) Mai ens fixem nous reptes fins que surten a la tertúlia. L’any passat volíem agafar un any sabàtic però el Banc dels Aliments ens va proposar fer un mural al seu del magatzem. No era el primer, n’havíem fet sobre la pena de mort o les retallades a la sanitat.

(M.P.) En un primer moment va créixer amb gent jove i al llarg dels 25 anys hem tingut molts col·laboradors. Una de les darreres exposicions Buit va ser el 2012 en homenatge als companys morts i en agraïment al seu mestratge. Vam començar a pensar en una altra que era sobre els mites grecs, però amb la mort de Capitani no es va fer.

(M.P.) No es farà. A l’exposició hi ha dues escultures que havia fet Pol Codina per a aquest projecte. Es tanca una etapa però continuarem fent coses i donant-nos suport com a bons amics. Aquesta és l’exposició més institucional gràcies al suport de l’Ajuntament per reconèixer i mostrar la nostra trajectòria.

(C.S) No fallem, encara que sigui sense llimoner la tertúlia la fem al bar L’Altre.