El cor salvatge

“No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, soc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D’ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes.” Així s’expressava la poeta brasilera Orides Fontela, una de les grans veus de la poesia sud-americana, que ens arriba en l’edició bilingüe Poesia completa, a cura del poeta valencià Joan Navarro.

Poques setmanes després que el nou segell Prometeu iniciés singladura amb una altra poeta brasilera imprescindible, Hilda Hilst, ara Edicions 1984 incorpora a la seva col·lecció de poesia Fontela en un volum de gairebé 800 pàgines, que fa goig i que conté un breu però esclaridor pròleg de Veronika Paulics, que comença de manera militant: “Ser dona en un país que té una de les taxes més altes de feminicidis del món. Ser poeta en un país que té les taxes més baixes de lectors del món. Si les dones del Brasil actualment no ocupen gaire espai, les dones escriptores, especialment les poetes, rarament aconsegueixen sortir de l’anonimat, i són desconegudes per als lectors i quasi mai reconegudes per la crítica”. Nascuda a São João da Boa Vista (SP) el 1940, Fontela va viure en aquesta ciutat paulista fins al 1966, any en què es va traslladar a la capital, São Paulo. Va ser mestra d’escola i bibliotecària. És una de les poetes brasileres més importants del segle XX. Pertany a la generació dels escriptors Hilda Hilst, Adélia Prado, Roberto Piva i Paulo Leminski. Kant, Heidegger, Wittgenstein o el budisme zen van influir en la seva poesia, no debades havia estudiat filosofia a la Universitat de São Paulo, on es va llicenciar el 1972. És autora de Transposição, 1969; Helianto, 1973; Alba, 1983; Rosácea, 1986; Trevo (1969-1988), 1988; Teia, 1996; Poesia reunida (1969-1996), 2006, i, finalment, Poesia completa, publicada a São Paulo per l’editorial Hedra el 2015, i que finalment ha estat el volum que ha traduït Navarro. Fontela va morir el novembre del 1998 a Campos do Jordão. Es dona la circumstància, que la poeta havia estat seleccionada a Antologia de la poesia brasilera contemporània, publicada, així mateix, per Edicions 1984, en aquest cas per J. Domenèch Ponsatí i Ronald Polito.

Paulics assenyala que “de la mateixa manera que la seva vida fou aspra i dura, també ho és la seva poesia: despullada, sense res sobrer. Tot i que els seus poemes semblen simples, quasi obvis, quotidians, en la mesura en què reverberen i ens concentrem en ells, van mostrant-se amplis, revelant la complexitat del que és humà en el món. En aquesta quasi obvietat quotidiana, és una poesia universal, que transcendeix el lloc, la persona, les condicions de vida de qui la va escriure”. Paulics aprofita per citar Ricardo Domeneck, que va interpretar la dificultat per gestar una obra en un territori hostil, també pels condicionats polítics i la dictadura: “És temptador mitificar la dona que va viure com va viure i va escriure aquests poemes, que més aviat semblen cubs d’energia concentrada, esperant per esclatar a l’ull del lector.” La mostra d’aquest tarannà és el poema L’anti-cèsar: “No vaig venir. / No vaig veure. No hi havia cap guerra.” Una manera de desmitificar un dels grans assassins més ferotges de la història.