Història
Xavier Coromina
Els altres catalans del Sr. Carrizosa
Vet aquí la reedició d’un llibre del 1941 tan viu i necessari que fa de mal llegir, perquè som el maig del 2018, les emocions es repeteixen i la història ens ensenya que la invasió del 39 va tenir els mateixos aliats econòmics i ideològics –polítics, doncs– que ara.
Es tracta d’una novel·la testimonial que el periodista Manuel Valldeperes (Barcelona, 1902 - Santo Domingo, 1970) va escriure pocs mesos després de viure la mateixa experiència que els seus personatges: la retirada de la batalla de l’Ebre, la fugida de Barcelona i de les ciutats dels voltants amb l’exèrcit nacional espanyol estalonant l’èxode català a metrallades, el camí dolorós cap a l’exili per les carreteres infestades, el pas desesperat de la ratlla fronterera i els camps de concentració ignominiosos, dels presidis i camps de treball i de càstig amb què la fraternitat administrativa francesa va convertir el Voló, Argelers, Montolieu i Bram, fins que el més jove dels tres protagonistes aconsegueix, al cap de gairebé tres anys d’aquell camí terrible, i un cop començada la Segona Guerra Mundial, un passatge cap a les amèriques.
L’avantatge d’aquesta novel·la respecte d’altres obres escrites a cop calent és que la focalització se centra en el poble ras sense contactes internacionals ni possibles per escapar de l’ensulsiada; la gent de carrer que la supremacia vencedora del cop d’estat sanguinari va expatriar aleshores i que la seva herència violentadora actual ha esborrat de la història, com si la població catalana d’extracció treballadora hagués estat definitivament anorreada per l’exili o en els camps d’extermini del mateix extracte ideològic que manté aquella supremacia nacionalista espanyola que encara corre.
Anar més enllà de l’anècdota
La trama argumental és feble, si el lector fa l’error de centrar-se en l’aventura dels tres personatges; contràriament, si la lectura segueix l’interès del viatge col·lectiu d’un poble que ha perdut l’enfrontament contra una estructura militar estatalista cap a la ratera de la geopolítica dels estats en connivència, tindrà al davant el relat en primera persona de tants èxodes actuals que aquest llibre el durà a travessar la pantalla protectora dels telenotícies.
La internacionalització de la injustícia, la sincronització de la indignitat, les entranyes remogudes que les imatges congelen en un temps i un espai limitat i concret, la literatura que conté un text tan simple i amb tan poques ínfules retòriques com aquest les fan tan presents que posen les coses a lloc, a pesar de la qualitat i el mèrit de les fotografies testimonials d’aquells fets i a desgrat dels admirables reportatges de les misèries migratòries contemporanis d’uns quants periodistes dignes de dir-se’n.
Si el lector té a l’abast les imatges que apareixen al llibre del 2009 El camp de concentració de Bram, 1939, d’Agustí Centelles, o una còpia de les imatges que el fotògraf va fer-hi, constatarà nítidament com les paraules valen més que qualsevol d’aquelles imatges –per capgirar una frase feta tan espectacular com insensata.
“Però jo estic cada dia més convençut del crim que representa el fet que, sense prendre’ns la vida, ens privin de viure-la. És mil vegades pitjor això que la mort! [...] ¿Camps de concentració? Fosses comunes on es viu morint!”; “¿Indesitjables? ¿Què es deu haver de fer per a no ésser considerat indesitjable? ¿Acceptar totes les vexacions i tots els insults amb resignació d’esclau?”; “És difícil trobar qui t’ajudi. La propaganda que fan contra nosaltres és terrible. El poble té por. Les ordres són severíssimes.”; “[...] dibuixen la silueta allargassada dels nostres cossos damunt del sòl humit del camí, més enllà de la tanca de filferro espinós. La nostra ombra és lliure, però no el nostre cos.”
Tractada vexatòriament, com si fossin presidiaris, aquella multitud innominada, com escriuen els curadors, retorna al lector d’avui la baula d’una cadena bescanviada pel discurs demagògic de l’auxili migratori espanyol –una deportació dramàtica més criminal que econòmica, d’altra banda– que hauria aixecat la Catalunya d’ara.
