Amor i amistat, una frontera sense murs

“Per mi és primordial fer un cinema proper a la realitat”, diu Sara Gutiérrez (Barcelona, 1994), i Yo la busco, rodada majoritàriament en català, tot i el títol, és un film de ficció que reflecteix la realitat de la seva ciutat i de la gent que coneix. Retrata una parella d’amics molt amics, per dir-ho així, interpretada per Dani Casellas i Laia Vidal, que debuten com a actors i són amics en la vida real.

La pel·lícula s’ha presentat en el D’A Film Festival de Barcelona després de guanyar dos guardons en la secció Zonacineen del Festival de Màlaga, el de millor actor per a Dani Casellas i el premi Movistar a la millor pel·lícula. Una fita amb molt de mèrit: és un film de pressupost molt baix, que va néixer com a projecte de fi de carrera de Sara Gutiérrez i alguns companys del grau de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, i s’ha rodat amb producció de Nanouk Films sense subvencions ni participació de cap televisió.

“Ens venia molt de gust fer una pel·lícula sobre una relació d’amistat complexa, que no quedés encasellada en paraules com ara amistat o parella”, explica en una entrevista a El Punt Avui Sara Gutiérrez, que va escriure el guió amb la seva companya de classe Núria Roura. “No veiem aquest tipus de relació reflectida a la pantalla gran –hi afegeix–. La frontera entre amor i amistat és absolutament ambigua, difusa. Quan l’Emma, una persona molt propera al protagonista, s’allunya, en Max es planteja coses. És una pèrdua i la seva vida trontolla. També volíem parlar de les diferències entre una parella romàntica i una parella d’amics com són ells dos. La dependència, l’estima, l’amor i la intimitat són presents a tot arreu.”

L’altre pilar en què es basa la pel·lícula és la intenció de filmar “una escapada barcelonina, un passeig acompanyat d’un context emocional”, que ha tingut com a referents After hours, de Martin Scorsese, i la pel·lícula alemanya Oh boy!Una de les particularitat de la pel·lícula és un repartiment format per debutants, que no ve condicionat pels diners (“amb més pressupost hauríem volgut treballar de la mateixa manera”, assegura la directora). També volien que els dos protagonistes fossin “amics a la vida real”: “Ho preferíem així. Que els diàlegs i les actuacions fossin entre dues persones que ja tinguessin els seus codis de conducta i de relació.” Aquesta era l’única condició. Ni tan sols els importava el sexe del protagonista principal: “Primer, vam buscar un home o una dona que pogués portar el pes de la pel·lícula –explica la directora–. Jo vaig conèixer el Dani fa cinc anys i havíem perdut el contacte, però quan preparàvem aquest projecte el vam contactar, vam fer unes proves, ens va agradar molt i li vam donar el paper.” Quan ja l’havien escollit, li van demanar que els presentés “companyes seves amb qui tingués relacions fortes”: “Amb la Laia tenien una relació molt marcada i això ens va ajudar molt a escriure i reescriure el guió.”En uns temps en què el castellà domina la producció de cinema, Sara Gutiérrez ha rodat més de tres quarts dels diàlegs en català. “Que estigui rodada bàsicament en català respon a la nacionalitat: el català és la meva llengua materna i parlo en català als meus amics. Però a Barcelona tinc companys d’arreu de l’Estat amb qui parlo castellà. La pel·lícula reflecteix la realitat del dia a dia.”Un altre clixé que evita és el retrat generacional de joves ben preparats que són víctimes de la crisi. “L’altre dia ho parlàvem amb unes amigues: ha arribat un moment que, tot i anar justes, anem tirant. Potser els nostres pares als 20 anys tenien el projecte de tenir una casa als 25 o als 30 anys, però tinc la sensació que ara, per a bé o per a mal, vivim més el dia a dia, amb objectius més a curt termini.”