Cinema Actualitat

Andrea Pallaoro. se’n parla

Director. Bernat Salvà

“El cinema que m’agrada em permet entendre’m millor”

Andrea Pallaoro (Trento, 1982) és un nou valor del cinema italià que, com alguns companys, ha optat per rodar en altres llengües. Amb Hannah, el seu segon llargmetratge, rodat en francès, Charlotte Rampling va guanyar la Copa Volpi a la millor actriu de Venècia. El director viu a Los Angeles, però els seus films se situen més bé a l’esfera del cinema d’autor. De fet, Hannah, que s’acaba d’estrenar als nostres cinemes, es va poder veure al recent D’A Film Fest.

Els seus films plantegen més preguntes que respostes. Entén així el cinema?

Totalment! El cinema permet a l’espectador fer un viatge, i estableix una relació molt particular amb el ell. El cinema que m’agrada ofereix una experiència catàrtica, en el sentit que em permet entendre’m millor a mi mateix a través dels personatges. No pretenc donar tota la informació a l’espectador, vull portar-lo de viatge sense dir-li què ha de sentir.

Busca que l’espectador es vegi reflectit als personatges?

I tant! En la mesura que ens podem veure a nosaltres mateixos reflectits en una situació més extrema de la que estem vivint, el cinema ens dona l’oportunitat de descobrir coses que d’una altra manera no ens plantejaríem. Ens permet pensar què faríem en el lloc del personatge. No és la pel·lícula que ha de donar les respostes, les ha de trobar el mateix espectador. He intentat que el públic se senti tan a prop com sigui possible del personatge de Hannah i de la seva situació. Està molt confusa, no sap què ha de creure, i de fet, no sap ni qui és ella mateixa. El fet de no perdre gaire temps revelant què ha fet exactament i de què s’acusa el seu marit, que està tancat a la presó, t’acosta més a ella i al seu estat de desorientació.

És una dona atrapada?

Sí, està atrapada pel seu sentit de lleialtat cap al seu marit, pel paper que ha tingut durant tota la seva vida al costat seu. Per mi, la clau d’aquest personatge, el que em fascina, és la tensió que hi ha entre l’individu i la parella, i què passa quan aquesta relació es bloqueja. Aquest és el camí que vam explorar, jo i la Charlotte Rampling. Ens vam plantejar què passa si una parella ha conviscut durant 50 anys i un dels dos descobreix una cosa terrible de l’altre. Què passa amb la seva identitat? El descobriment et fa perdre el sentit de la identitat no només de la parella, sinó de tu mateix. És una situació molt confusa, i això és justament el que em fascinava d’aquesta història.

Quan va descobrir Charlotte Rampling i per què va escriure el paper per a ella?

Fa molt temps, jo devia tenir quinze anys, la vaig veure a la pantalla gran a La caída de los dioses, de Luchino Visconti, i vaig quedar fascinat per aquesta aura que desprèn. A partir de llavors, vaig seguir les seves actuacions, i quan vaig decidir dedicar-me al cinema, somiava a poder dirigir-la en alguna pel·lícula. Quan el personatge de Hannah va entrar a la meva vida, de seguida vaig voler que l’interpretés ella. Si no hagués acceptat el paper, no sé si hauria fet la pel·lícula, estava pensat només per a ella.

Suposo que es va alegrar especialment de la Copa Volpi per a Charlotte Rambpling a la Mostra de Venècia...
Honestament, és el millor premi que li podien haver donat. Fins i tot és millor que si a mi m’haguessin donat el Lleó d’Or. Va ser la combinació de dos somnis: dirigir-la i aquest premi.
Diu que el personatge de Hannah “va entrar” a la seva vida. D’on va venir?
Està inspirat en una història real que vaig llegir als mitjans de comunicació. Però em vaig interessar més en la història de la dona, que no en la de l’home que la va protagonitzar, a qui acusaven de coses terribles. Em fascinava què devia viure la seva esposa, la seva desesperació, el seu estat mental, psicològic. Vaig intentar projectar-me mentalment a dins seu, mirant de descodificar el que ella sentia des de la meva imaginació. I d’aquí va sorgir el guió.

El fet de no perdre gaire temps revelant què ha fet exactament el seu marit, que està tancat a la presó, t’acosta més a Hannah i al seu estat de desorientació



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia