“Has de ser sincer amb tu mateix; si no, perds la identitat artística”

Abans no vaig acabar els estudis a La Llotja vaig tenir la sort d’exposar a la galeria El Claustre. Des d’aleshores, el 2002, tot ha anat rodat i no he parat de pintar. De companys d’estudis només n’hi ha dos que continuen fent-ho. Hi intervenen molts factors que no controles. Tampoc hi ha una fórmula. Has de tenir sort en començar, i ja no et dic mantenir-te. Estic molt content de fer el que he volgut a cada moment.

Sí, és una persona que sempre li havia agradat el que feia, però devia percebre quelcom més no definitiu en mi. El temps li ha donat la raó: fa dos anys, quan vaig fer els 40, vaig iniciar el canvi de rumb. És un visionari. L’haurem de tornar a visitar!

Als inicis em van inspirar pintors com Antonio López o Edward Hopper per la seva capacitat de reproduir la realitat a través de la pintura. Amb els anys, però, quan més m’apropava a la realitat m’adonava que menys m’emocionava. Fins al punt que quan trobava un tema, ja sabia fins on arribaria. Pintar-lo es convertia en quelcom lineal, mecànic, pur automatisme, com un procés de còpia. Ara em baso més en l’observació, intentar entendre el que vols pintar i aplicar-ho de la manera més orgànica i natural possible.

Necessitava un trencament, treure elements que em donessin més llibertat i recorregut. La figura em condicionava; desvirtua allò que vull fer. L’anatomia i l’arquitectura tenen unes lleis, línies i proporcions molt estrictes. I a més, atrapen la mirada de l’espectador. Volia que la pintura tingués més força per si sola, sense artificis. Escollir com a motius les roques i el mar no és aleatori: m’ofereixen major llibertat i em fan replantejar la pintura. Construir una certa realitat a través del caos, de l’abstracció a la realitat.

És el factor de llibertat gestual i pictòric. Malgrat que el paisatge sembla recognoscible, acaba sent oníric. M’agrada que la pintura mani, respectant molt la primera intenció, que els paisatges observats prenguin formes noves i deixin de ser concrets. Que mutin a una nova realitat.

Cert. El punt de romanticisme no l’he perdut mai. Aconseguir-ho amb figures era més fàcil. Ara, sense artificis, és més gratificant. Carregar de dramatisme i transmetre emocions amb pocs elements.

Absolutament. Ara busco transmetre l’emoció amb pocs elements, només amb la pròpia força de la pintura: el gest, la pinzellada, el traç, la matèria... Els últims quadres que he fet són més nus, pràcticament en blanc.

Gens traumàtic! Feia temps que ho buscava. Al quadre Mireia, 2015 es pot apreciar aquesta transició, on la figura ja queda més relegada, envoltada d’un paisatge més abstracte.

No me n’amago mai. Són artistes que m’han fet créixer, que m’han marcat. Som influència. I la portem al nostre terreny.

Fins ara, amb les obres hiperrealistes, clients habituals. Pel que fa les obres noves, tot just han sortit a la llum i, segons em diuen, han despertat curiositat a Londres i a París.

Mai. Ja a l’escola d’art, els professors, que la majoria eren artistes contemporanis, em demanaven que fes un gir, i jo m’hi resistia. El canvi ha arribat quan n’he tingut la necessitat, quan ja tenia clar que havia arribat al final d’un recorregut. Sempre has de ser sincer amb tu mateix; si no, perds la identitat artística i acabaries perdut.

Abans sabia quina seria la lectura final. En aquest procés no. Quadre a quadre apareixen coses noves, recursos que fan que els canvis siguin exponencials. Això em fa mantenir una inquietud permanent a cada obra. El viatge és el que val la pena, no saber on vas. Per això tinc ganes de continuar per aquest camí. Treballar amb emoció és més fàcil per transmetre-la.