Arquitectura

Ruïna catalana a Venècia

Flores i Prats, Carme Pinós i Miralles Tagliabue duen a la Biennal la seva visió de l’arquitectura amb pòsit

Els tres estudis barcelonins participen en l’exposició central de l’esdeveniment

Un edifici abandonat: l’antiga cooperativa obrera Pau i Justícia del Poblenou. I dos arquitectes amb sensibilitat per recuperar-lo com a seu de la Sala Beckett: Ricardo Flores i Eva Prats. Cap llei els obligava a mantenir dempeus ni una trista paret d’aquest popular espai erigit el 1924, en desús des de feia trenta anys. De fet, i com van fer altres despatxos, s’haurien pogut presentar al concurs d’idees amb un disseny de nova i lluent planta. Però van lluitar contra això: enderrocar els demacrats vestigis no suposava eliminar només unes pedres sinó també la memòria dels veïns del barri, que seguia aferrada en aquesta humil construcció.

Els records són un patrimoni que s’ha de protegir, encara que no ho reguli cap normativa. Aquest és el missatge que llança l’arquitectura de Flores i Prats.

La debilitat per la ruïna els ha portat al paradís de la decadència i de la bellesa que viu en un permanent abisme: Venècia. El despatx de Flores i Prats és un dels 71 que integren l’exposició central de la 16a Biennal, que va obrir les portes al públic dissabte. A la ciutat de la fragilitat extrema, l’estudi barceloní hi llueix una rèplica exacta, a escala real, de la rescatada lluerna de la Sala Beckett, amb la pàtina del pas del temps intacta.

A l’Arsenale, un dels cors d’aquest prestigiós esdeveniment del món de l’arquitectura, ho podien reproduir tot, excepte la llum de Barcelona. El que han fet és obrir els finestrals de la històrica drassana militar per banyar-lo amb la intensa llum de la ciutat aquàtica, inspiradora per a tants artistes. Aquest fragment del teatre barceloní els ha servit, a més, de decorat per descobrir els secrets d’un procés que va durar sis anys, des del 2011, quan van guanyar la convocatòria, fins al 2016, quan es va inaugurar l’equipament. En el backstage, és a dir, rere aquesta gegantina escenografia, exposen el conjunt de maquetes i dibuixos que van generar per gestar el projecte. Mai fins ara havien sortit del seu estudi. Són a la vora d’un parell de centenars d’esbossos i de models impregnats de la meticulosa manera de treballar d’aquesta parella de creadors.

El dibuix és per a ells l’eina bàsica per entendre la lògica externa i, sobretot, interna de les coses. En un llibre que van publicar el 2014, reivindicaven els valors artesanals de la seva arquitectura. El títol del volum ho resumeix tot: Pensat a mà. Un desafiament en l’era de les realitats informatitzades. Del vell i maltractat edifici de la cooperativa Pau i Justícia en van fer un exèrcit de minúsculs prototips dels seus elements de fusteria i dels paviments, per insignificants que fossin o que semblessin. I van ser reutilitzats. En alguns casos, es van reubicar en estances diferents de les originals, però a tots se’ls va donar una segona vida.

Flores i Prats són una de les sensacions d’aquesta Biennal. I per partida doble. També han estat seleccionats per participar al pavelló del Vaticà, que debuta en la mostra i se suma als altres 62 països amb pavelló propi. La proposta de la Santa Seu consisteix en deu capelles que s’alcen a la petita illa de San Giorgio Maggiore, al bosc que custodia la cèlebre basílica d’Andrea Palladio.

L’estudi barceloní comparteix protagonisme amb firmes tan il·lustres com les de Norman Foster o d’Eduardo Souto de Moura (Lleó d’Or d’aquesta Biennal). El seu oratori, que han concebut com un recinte d’espiritualitat oberta i heterodoxa, sense el constrenyiment de cap religió, té personalitat mediterrània. Juga amb els colors i, de nou, amb la llum de Venècia. Els primers raigs del sol del dia s’escolen per un òcul.

La delicadesa pels detalls és la matèria primera de l’arquitectura de Flores i Prats, que es van formar al despatx d’Enric Miralles, l’arquitecte català més internacional fins a la seva prematura mort, el 2000, als 45 anys. Miralles també va ser una presència lluminosa per a les altres dues arquitectes catalanes que ha fitxat aquesta Biennal, i que han seguit creixent sense ell: Carme Pinós i Benedetta Tagliabue.

Amb totes dues va fer tàndem professional i personal. Pinós, clau en la seva primera etapa, presenta la maqueta de l’elegant i poètica torre d’oficines Cube I, que va alçar el 2005 a la ciutat mexicana de Guadalajara. L’arquitecta va dissenyar un edifici de 70 metres amb ventilació i llum natural, de manera que és prescindible l’aire condicionat en un entorn tan càlid. La Cube I s’ha endut un bon grapat d’elogis en aquesta Biennal. “És la millor torre del segle XXI”, l’han qualificat les comissàries de l’exposició central, les irlandeses Yvonne Farrell i Shelley McNamara.

La italocatalana Tagliabue, la segona sòcia i dona de Miralles, tampoc ha deixat indiferents els professionals que s’han trobat a l’Arsenale. Presenta un avançament d’una aventura creativa que s’està forjant per realitzar-se el 2023: una pèrgola per a l’estació de metro parisenca de Clichy-Montfermeil, un suburbi al qual l’arquitecta vol aportar una identitat vital i colorista que trenqui la grisor de l’atmosfera. La coberta, de fusta i fibres de vidre, s’emmirallarà en els colors i els motius dels teixits d’Àfrica, d’on procedeixen bona part dels habitants d’aquest barri perifèric, epicentre dels violents disturbis que fa una dècada van fer evidents els problemes de pertinença d’aquests ciutadans.

Tres despatxos catalans en una Biennal que vol divulgar que l’amor pel pòsit natural i històric dels llocs és una força transformadora en la creació de nous espais. Nous sense necessitat de renunciar a la seva vellúria.

I els RCR, és clar

Una aroma similar transmet el pavelló que, per mitjà de l’Institut Ramon Llull, representa Catalunya. Forma part del programa paral·lel de la mostra veneciana, amb un poderós reclam, això sí: RCR Arquitectes, premi Pritzker 2017. Els olotins han volgut compartir amb la ciutat dels canals el projecte de futur que més els il·lusiona: el centre de recerca del paisatge i l’arquitectura La Vila, a la Vall de Bianya, on volen experimentar respostes innovadores arrelades a la seva terra per a un món cada vegada més global i complex. A la irreal Venècia, somnis i utopies sempre hi són benvinguts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia