La Fura més primitiva

Pera Tantiñá retorna a l’arrel del llenguatge furero amb Manes, un treball del 1996 que ara ha decidit recuperar. El nou repartiment no ho fa com un revival (tot i que hi ha algunes peces com els ous que han recuperat els originals) sinó amb la voluntat de recrear-lo. Evidentment, l’interpreten altres cossos i en un altre temps. Ahir tot estava per fer; avui sembla que tot ho donem per descobert, amb una autosuficiència castradora. Manes (Grans Homes) un concepte d’Antonin Artaud i el seu teatre de la por, s’estrenarà al setembre a Eindhoven. Ara fa dies que assagen a la nau Bóstik, a la Sagrera. Des de la setmana passada hi entra públic per poder estudiar com controlar el públic en un espai on tot es barreja. Dimecres i dijous fan els dos darrers passis amb públic a partir de quarts de nou del vespre. Es poden aconseguir entrades (6 euros) a través d’ Eventbrite. Tantiñá calcula que caldrien entres 150 i 200 persones per sessió com a màxim, per la limitació de l’espai. Abans d’Eindhoven (de l’11 al 15 de setembre) arribarà, en clau de prèvia encara a la XI edició del festival Portalblau, de l’Escala (Alt Empordà), el 21 de juliol; i a Palma, el 26 i 27 d’agost.

Les imatges expressionistes, de contrallum, són d’una profunda contundència. Manes, sense personatges ni una trama concreta, presenta uns caràcters canviants que obliguen l’espectador a viure’l i reconstruir-lo a partir del seu jo més íntim. Tantiñá, un dels directors fundadors de La Fura dels Baus, no apel·la a la raó sinó a remoure l’estómac en unes accions viscerals.

El cos i la ferida. Aquests són els referents del llenguatge furero, que trasbalsaria la societat de mitjan dels anys setanta, en plena transició (ara ja veiem que no tan modèlica com imaginàvem). Les normatives de seguretat que imposa l’administració han anat en contra d’aquests espectacles en què l’“ésser humà és l’important”, sentencia Tantiñá.

Només hi ha quatre claus bàsiques per on transita Manes: el naixement, la mort, el sexe i el menjar. Els dos primers són fets irrenunciables de tot ésser viu. La sexualitat remet a la supervivència de l’espècie; i l’aliment, a la supervivència de l’individu.

La recuperació de Manes ve arran d’un projecte europeu anomenat Black box. En aquest plantejament europeu es volen reprendre unes obres icòniques en una sèrie de ciutats. La primera és Eindhoven, al setembre. Del Manes original en van fer 250 bolos, unes xifres difícilment imaginables avui dia, però que aspiren a fer créixer.

Veure Manes és poder accedir a imatges icòniques com el fetus del naixement dels macroespectacles o la importància dels pals de telèfon on es pengen els artistes. Són elements molt senzills, de ferro i fusta, que fugen de la tecnologia. Tot i que el llenguatge sigui conegut per alguns més adults, esdevé revolucionari i intens per als més joves, que capten amb intensitat la vulnerabilitat, en trobar-se immers enmig de l’escena, on roden de manera incontrolada uns ous gegants per terra i s’esquitxa amb aigua, pasta, cendra, fragments de pollastre cru... No tot és cridòria i desordre. Manes també té un instant preciós en què cada intèrpret s’acarona amb els espectadors que l’envolten somrient-li i volent connectar-hi per, tot seguit, girar-se-li l’esquena i ensenyar-li cadàvers, conseqüències de la mort. O quan estenen criatures abandonades, moribundes, al peus d’alguns espectadors en una imatge que glaça el cor.

Tantiñá recorda que, quan es va decidir aquesta acció es van fer una juguesca de quant trigaria algun espectador a xutar la criatura, com si fos una pilota. No s’ha produït mai. Els de la Fura admeten una certa sorpresa pel respecte dels espectadors a tots els elements que ha d’utilitzar La Fura dels Baus en els seus espectacles i que sempre està accessible. Només, en la tercera funció de Badajoz d’Accions (1984) els espectadors van rebentar el cotxe que ells malmetien a cada sessió, “però va ser perquè ja se sabia com acabava”, recorda Tantiñá.