Madurar, no pas créixer, deu ser més o menys això: fer-se preguntes, entomar les respostes i, musicalment parlant, buscar i consolidar les sonoritats o el relat que acaben donant singularitat i categoria com a artista. Aquest és un procés que The National ja fa temps que està capitalitzant com a grup. Cada nou treball, i la corresponent gira que l’acompanya, és un pas en una banda que sense renunciar mai al rock com a far, busca més la pulsió intima i emocional en les seves cançons.

Ahir a la nit així es va poder corroborar en el concert que van oferir al Primavera Sound, i que va servir de presentació del seu darrer treball Sleep Well Beast. Des del Nobody else will be there que va obrir el concert, la veu greu i poderosa de Matt Berninger –a qui es va veure més tranquil tot i que de tant en tant encara llança algun got o el micròfon per terra– va anar impregnant l’atmosfera del Fòrum amb melodies a mig temps que van assolir el seu clímax amb Carin at the liquor store, possiblement la joia més ben polida de les noves peces a concurs de The National. Després d’un I need my girl que va aprofundir en la melancolia general, el concert va començar a agafar aquell múscul també inherent a la banda, amb Graceless o Mr November on Berninger es va vestir de Berninger i va baixar fins a la platea per cantar-la al costat del públic. El deliri. Per rematar-ho un altre clàssic, en aquest cas Terrible Love, que va coronar una nit que posteriorment va agafar velocitat de creuer amb Los Planetas, substituts circumstancials de Migos que van ser baixa a última hora perquè van perdre l’avió.

The Breeders van ser un dels altres noms d’ahir. Amb Kim Deal –a qui es va veure més en forma que en la seva última visita– van desgranar el seu repertori més indie amb No Aloha, Divine Hammer, Cannoball –el seu gran hit entre hits– o Saints amb què van tancar. Entremig va sonar Gigantic dels Pixies. El passat sempre torna.